L'obra mestra inacabada
La nostra època demana certeses econòmiques, però estima la indefinició estètica. L’art contemporani no ofereix obres acabades; l’espectador les completa amb la imaginació. L’antiga seu del Museu Whitney de Nova York presenta una immensa mostra d’obres inacabades.
Algunes ho són per raons involuntàries, retrats inconclusos perquè el pintor va deixar de rebre pagaments o el model va morir abans. En altres casos, les obres van ser suspeses de forma deliberada. Les raons per abandonar una peça van de l’atipament a l’estrany descobriment que el material millora com una cosa eternament en procés.
¿Quan s’acaba una obra d’art? Picasso va comentar que el final d’una peça no pot arribar mai, ja que equival a destruir-la. Ho va demostrar en un documental on dibuixava un minotaure amb detallat virtuosisme; a l’arribar a un punt, la bèstia mitològica era esplèndida, però com que la càmera seguia rodant, el pintor va afegir trets fins a arruïnar-la. El final estava abans del que semblava.
El segle XX va convertir l’inacabat en un gest essencial de l’art. Podem completar sense traves l’autoretrat inconclús de Lucian Freud. El rostre mira inquisitiu cap avall i està envoltat de trets blancs que suggereixen els fantasmes del seu món interior, el que pintarà quan aparti la mirada de nosaltres.
En canvi, sorprèn veure una batalla de Rubens on la part alta de la taula ha sigut acabada amb virtuosisme i la baixa és un esbós. En forma accidental, Rubens ofereix un comentari sobre la seva pintura: entrega un camp de batalla i el mètode per construir-lo. Una petita sala alberga peces de Turner. Cap va ser exposada en vida de l’autor. Es tracta de fons o esbossos per a altres teles. Hi falten els ports, els vaixells, els suggeriments mitològics. Hi sobra el sol. Per nosaltres, són meravelles postimpressionistes.
L’exhibició del Whitney retrata la forma com mirem avui. Les obres no són prou. Necessitem una fissura per completar-les. Aquest buit som nosaltres.
