Medalles de Barcelona
El ple de l'Ajuntament de Barcelona va viure ahir un d'aquells moments simbòlics que van marcant el final d'una època. El saló de la Reina Regent va ser testimoni de la retirada de la medalla d'or de la ciutat a la infanta Cristina i a Jordi Pujol (aquest últim hi havia renunciat el 2014). En els dos casos la decisió va ser per unanimitat. Moltes són les diferències que separen els set grups polítics presents al consistori, del PP a la CUP, però com a mínim i malgrat els sentiments que els uns o els altres hagin tingut o tinguin envers aquests tristos protagonistes, s'ha obert pas la consciència que hi ha comportaments que la societat ja no està disposada a tolerar, independentment de quina sigui l'última paraula dels tribunals sobre les seves responsabilitats penals.
Xavier Trias (CiU) ho va exemplificar en la seva intervenció quan va expressar que Pujol havia significat molt per a ell, però va reconèixer que fins i tot la part confessa de les moltes sospites que pesen sobre l'expresident ja el feia mereixedor de la pèrdua de la distinció. Una cosa similar va passar amb Cristina de Borbó. No calia proclamar-se republicà per votar per la retirada, com va puntualitzar Alberto Fernández Díaz (PP). Ahir es van repudiar comportaments personals. No la Monarquia ni la Generalitat.
I, al revers, el consistori va concedir la medalla d'or a la recentment desapareguda Muriel Casals. No va obtenir la unanimitat, però la seva personalitat dialogant sí que va merèixer el reconeixement de tots. Un bon senyal.
