El galió del seny i la responsabilitat

L’Estat espanyol ha fet en setze ocasions, al llarg de la història, suspensió de pagaments. Una xifra insòlita en el context internacional i xocant per a un Estat que ha administrat durant segles un imperi territorial tan extens i ha gestionat una immensitat de recursos de regions tan riques que va donar lloc a mites com El Dorado, com el Jardí de l’Edèn que descriu Càndid de Voltaire quan arriba a paradisos amb carrers empedrats d’or i diamants.

    I tot i així, per més plata i or que viatgés d’Amèrica a Madrid, travessant l’Atlàntic, l’Estat feia fallida un cop i un altre, conseqüència directa de subordinar la política econòmica a una praxis política sense solta ni volta, ofegant el desenvolupament econòmic i accentuant les diferències entre una minoria privilegiada i un país que passava gana.

    L’extraordinari mannà de recursos es va dilapidar a sostenir la Cort i la capitalitat, fent créixer una nova urbs en un erm geogràfic, i embrancant el país en guerres i més guerres, mentre la mateixa Castella s’empobria i es despoblava. L’únic que queda d’aquella plata és la que reposa al fons del mar, a mercè dels caçadors de tresors ocults que fan l’agost quan localitzen un vell galió enfonsat carregat fins a dalt de metalls preciosos, aquell que algun Ministre d’Hisenda de l’època ja devia tenir compromès per finançar alguna aventura bel·licista vés a saber on i per abastir de recursos la voraç metròpoli.

    Avui com ahir, el nacionalisme d’Estat segueix impregnant i regint la política econòmica dels governs espanyols de torn. I havent perdut totes les colònies, totes, aquell Estat decadent segueix fidel a les mateixes pràctiques i vicis, mantenint una política d’infraestructures radial contrària a la lògica econòmica i a les exigències de l’economia de mercat i sostenint una política nefasta d’inversions que, lluny d’incentivar el desenvolupament econòmic, fossilitza les velles i catastròfiques pràctiques. El drama és que els nostres recursos, els que produeix la vitalitat d’una societat que no defalleix, segueixen en mans dels mateixos que antany nodrien les arques públiques de l’esforç i la riquesa d’altri i que els consumien àvidament sense ofici ni benefici.

    El pitjor de tot, òbviament, és que aquesta manera de procedir perjudica directament el benestar de la ciutadania i hipoteca el futur dels nostres fills, que heretaran el deute immens dels seus trens sense passatgers, aeroports sense avions i carreteres sense cotxes. I, en canvi, continuaran patint l’absència d’infraestructures bàsiques eficients ja sigui per la falta d’inversió (Rodalies) o per l’absència absoluta d’aquestes, com el corredor mediterrani. Per no parlar de les indemnitzacions milionàries a projectes com Castor, al desplegament sumptuós d’ambaixades, al rescat de bancs que han costat un ull de la cara a l’erari públic o tants d’altres despropòsits que clamen al cel.

    Per a més inri, com si tot plegat no fos suficient, el Govern espanyol s’obstina a posar traves i constants dificultats a l’economia i a les institucions catalanes. I, obcecat a impedir que la ciutadania catalana pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur, utilitza l’erari públic (el que financem entre tots) com a escarni, esforçant-se prioritàriament a projectar una mala imatge de Catalunya, maquillant els comptes públics a conveniència; obviant, irresponsablement, que si l’Estat espanyol pot sostenir encara el deute gegantí que arrossega és gràcies, entre d’altres, a la vitalitat de l’economia catalana, a l’esforç ingent i a l’emprenedoria d’aquest país que bat rècords d’exportació o d’atracció de capital forani.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    A veure si al final resultarà que a força de posar paranys i dificultats obriran una via d’aigua a un dels darrers galions que segueix transportant riquesa a les arques de l’Estat. Perquè si tota aquesta riquesa també acaba al fons de l’oceà s’haurà acabat definitivament la festa, per a tots, si algú pretén retornar a aquella màxima quixotesca de l’almirall Méndez Núñez a la guerra del Pacífic «antes honra sin barcos que barcos sin honra». 

    I és que pretendre aturar la resolució democràtica que es planteja a Catalunya perjudicant els seus ciutadans és un tret als peus que afectaria, finalment, tothom. Seny i responsabilitat, senyors.