Una tempesta d'assassinats

«I la nostra civilització no es va col·lapsar com tantes altres per falta d’aliments. Es va col·lapsar perquè havien desaparegut els que els produïen, les persones camperoles». Bé podria començar així algun relat apocalíptic, i com tants altres podríem simplement dibuixar-lo en els plans de la imaginació, però en aquest cas hauríem de prendre’l molt seriosament. La xifra a Catalunya n’és una bona mostra. Segons dades de l’Institut d’Estadística, des del 1994 fins als nostres dies el cens dels que es  dediquen a l’agricultura i la ramaderia ha disminuït en pràcticament el 50%. Hem passat de 51.000 persones a la meitat: actualment, dels set milions de persones que vivim en aquest territori, només 26.000 es dediquen a la producció d’aliments. I, com diu el sociòleg Josep Espluga, «més preocupant és preguntar-se si no deu ser que avui comptem amb el doble de persones camperoles de les que tindrem d’aquí, posem, uns deu anys».

A les causes de la desaparició de pagesia al món (polítiques, culturals i econòmiques) des de fa uns anys, n’hi hem d’afegir una altra, la menys important en quantitat però la més greu pel que fa a significat, i és que, com un gota a gota que no amaina, cada setmana coneixem l’assassinat de persones camperoles significades en la defensa de la seva terra, dels seus rius, de les seves llavors, dels seus territoris, on durant segles han aconseguit el màgic equilibri de dotar-se dels béns necessaris per sostenir la vida sense exhaurir els recursos que els produeixen.

L’últim cas que he conegut ha sigut a Sud-àfrica, on la nit del 22 de març va morir de vuit trets –un al cap– Sikhosiphi Bazooka Rhadebe, líder comunitari a Xolobeni contra els plans de l’empresa minera TEM, subsidiària de la minera australiana MRC, d’explotar una mina de titani a la seva terra, una mina que, com ells diuen, significaria la destrucció dels seus mitjans de vida.

Pocs dies abans, el 3 de març, Berta Cáceres, companya del moviment internacional Via Camperola a Hondures i reconeguda un any abans amb el premi Goldman (el Nobel verd), va ser assassinada mentre dormia. Ella, com Gustavo Castro Soto, retingut fins a principis d’abril, i Nelson García, assassinat una setmana després després del desallotjament per part del Govern hondureny de les terres que ocupaven 150 famílies, són homes i dones que defensen el dret de poder viure als seus territoris davant de multinacionals del sector energètic, miner i agropecuari que –amb la complicitat del Govern– pretenen fer d’aquests llocs qualsevol tipus de lucratiu negoci. Perquè la terra i rius que, cuidats, són mare i aliment, maltractats i explotats amb monocultius industrials (fonamentalment palma africana per a l’oli de l’agroindústria, en el cas d’Hondures), o retinguts en preses hidroelèctriques, són imprescindibles per a l’impossible miracle de la multiplicació infinita dels diners. Aquest és el conflicte central dels nostres dies: sostenir la vida o fer de la vida un negoci.

I així avança una pluja d’assassinats i criminalització de gent camperola que, si l’atens, és una tempesta que amara. Només aquest mateix mes de març hi podem afegir molts casos més. Com Walter Manfredo Méndez Barrios, mort de bala mentre es dirigia a la seva parcel·la en una de les àrees de la Reserva de la Biosfera Maia, a Guatemala, on al capdavant de la cooperativa agrícola La Lluita exercia el seu activisme davant de la usurpació de terres i els usos il·legals d’aquesta. Com la mort dels germans Cristian i Jorge Castiblanco, de 23 i 18 anys, i d’Álex Carrillo, de 35, treballadors del camp i activistes comunitaris que juntament amb les seves famílies i altres habitants de la regió de Cabrera, a Colòmbia, s’oposen a projectes de megamineria i a la construcció d’hidroelèctriques a Sumapaz. O com aquí, a l’Estat espanyol, on s’ha condemnat a tres anys i mig de presó Andrés Bódalo, del Sindicat d’Obrers del Camp, també part de la Via Camperola, per una protesta col·lectiva contra el latifundisme i els seus negocis agraris.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I sí, podem afirmar que la via camperola, la voluntat de defensar la terra que dóna de viure, està sent cruelment atacada. Però és molt més. Com diria John Berger, «no es pot eliminar una part de la història, la pagesia, com el que fa una ratlla sobre un compte saldat», perquè si tenim en compte la seva cosmovisió, la seva relació amb els béns naturals, la seva mirada i el seu fer comunitari, i el sentit d’interdependència entre els petits universos que custodia, hi reconeixerem el llevat precís per donar forma a noves formes de societat que assegurin un esdevenidor sostenible i autònom. El que tenim a prop no mereix cap confiança. H

Coordinador de la revista ‘Sobiranía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas’.