Videocàmeres a l'empresa

La instal·lació de sistemes audiovisuals en zones de pública concurrència és una forma de control que pretén assegurar la protecció de béns i drets legítims. No obstant, amb això no sempre és segur que la llibertat individual no pateixi restriccions, més enllà de les que resultarien respectuoses amb el contingut essencial dels drets fonamentals. El repte que planteja el clàssic binomi llibertat / seguretat es resol en massa ocasions a favor d'una concepció omnímoda de la seguretat.

En un context més específic, com és el de les relacions laborals als centres de treball, la disjuntiva és similar. Per un costat, el poder de direcció de l'empresari com a derivació de la llibertat d'empresa (article 33 de la Constitució), que l'habilita per disposar de manera raonable dels mitjans personals i materials que integren l'empresa; i per l'altre, els drets fonamentals dels que treballen per compte de l'ocupador, en especial els seus drets de la personalitat i a la protecció de dades (articles 18.1 i 4). La relació entre els dos grups de drets no sempre és pacífica; les friccions es produeixen, sobretot, quan a través de les noves tecnologies de la informació i la comunicació es prima la potestat de la direcció empresarial en demèrit de drets fonamentals, que no es poden aturar a la porta de l'empresa.

El tema és important. Sobretot quan el Tribunal Constitucional, la màxima instància jurisdiccional de protecció dels drets fonamentals en l'àmbit estatal, canvia de criteri. Vegem-ho. ¿Una empresa pot instal·lar càmeres de videovigilància als seus establiments? Cert, no hi ha cap impediment constitucional a la possibilitat que ho faci. Per exemple, a la zona de caixa, per evitar irregularitats dels clients i els empleats. No obstant, que ho porti a terme sense cap mena de restricció no seria possible, si no és a risc de lesionar drets protegits per la Constitució. Fins a la seva sentència 29/2013, el Constitucional havia sostingut que el deure d'informació al públic en general sobre la instal·lació de càmeres en un establiment havia d'anar acompanyat del deure específic d'informar-ne els treballadors que hi presten els seus serveis.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara, en una controvertida sentència del 3 de març, que ha suscitat la discrepància de tres magistrats, l'alt tribunal ha modificat la seva doctrina i, sense raonament que justifiqui el canvi, ha considerat que l'obligació d'informació es pot donar per satisfeta a través d'una placa d'informació general instal·lada a l'interior de l'establiment. El canvi no és banal. No ho és perquè la decisió empresarial d'instal·lar les càmeres sense prèvia informació al personal laboral que presta allà els seus serveis fa abstracció d'un element decisiu del dret dels treballadors a ser informats amb antelació i de manera expressa, precisa i inequívoca de l'existència d'aquelles càmeres, a través de les quals es tracten dades que concerneixen, per exemple, la seva imatge. El deure de ser informat i atorgar el consentiment forma part del contingut essencial del dret a l'habeas data, la denominada autodeterminació informativa, sobre la qual el legislador no pot disposar del seu contingut. Perquè ja ho fa la Constitució (article 18.4) i ningú pot suplantar-la. Per aquesta raó, no es pot argüir, com no obstant fa el tribunal, que en la ponderació del conflicte entre el dret dels treballadors i la decisió de l'empresa resulta raonable que la informació els hagi sigut proporcionada juntament amb el públic en general, a través de la placa anunciadora de l'existència de videocàmeres. El problema constitucional no deriva de la raonabilitat o no de la decisió empresarial, sinó del fet que amb aquest criteri el tribunal ignora el contingut essencial del dret sobre les dades personals: el deure d'informació prèvia als treballadors, bé directament o a través de les organitzacions sindicals representades a l'empresa.

L'exigència del consentiment per al tractament de les dades de caràcter personal no és absoluta. Així, per exemple, la llei orgànica 15/1999 sobre protecció de dades fixa que no serà necessari quan les dades «es refereixin a les parts d'un contracte o precontracte d'una relació negocial, laboral o administrativa i siguin necessàries per al seu manteniment i compliment (…)». Sens dubte és així, però no pot ser-ho sense cap condició, exigència aquesta que per al tribunal sembla innecessària. Dit d'una altra manera: haver firmat un contracte laboral no pot legitimar cap intromissió il·legítima sobre un dret fonamental. El contracte no pot avalar qualsevol decisió empresarial posterior sobre les condicions de treball. El contracte no pot esdevenir una norma que suplanti la Constitució. Catedràtic de Dret Constitucional (UPF).