El monolingüisme de l'altre

El monolingüismo del otro és el títol d’un llibret de Jacques Derrida amb què respon a la pregunta de si la seva llengua és el francès. La pregunta, a primera vista ingènua, té, no obstant, la seva substància, ja que Derrida neix a Algèria i els seus pares són jueus. Això el porta a dir que la seva llengua materna hauria d’haver sigut l’hebreu si els seus pares no l’haguessin perdut, i la seva llengua natural l’àrab si no fos perquè, al ser Algèria una colònia francesa, l’àrab havia sigut degradat al nivell de llengua estrangera. Naturalment que a casa seva, com en la de qualsevol altre ciutadà francès, es parlava la llengua nacional, però amb un accent inconfusible que el col·locava automàticament en la perifèria de França. La conclusió a què arriba Derrida –i aquest és el fil conductor del seu llibre– és: «No tinc més que una llengua i aquesta no és la meva». La llengua que parla, en efecte, té dues característiques. En primer lloc, és una llengua donada, que acull el parlant i precisament per això no se la pot apropiar. Encara que la parli, no és seva. En segon lloc, que parla francès perquè les circumstàncies han esborrat l’hebreu, la seva possible llengua materna, i l’àrab, la llengua del lloc, és a dir, la llengua natural. Així que el francès no és la seva llengua pròpia, perquè li ha sigut donada; tampoc la seva llengua materna, que hauria d’haver sigut l’hebreu; ni tan sols la seva llengua natural, ja que els habitants del lloc parlen àrab. Parla francès, certament, però amb un accent que el delata («per això el meu costum de parlar baixet», diu, com dissimulant). Monolingüista, sí, però parlant una llengua prestada, d’un altre. Derrida entén que la seva situació no és exclusiva d’un pied noir jueu, és a dir, no es redueix a la situació excepcional d’un colon jueu. Si ell posa tanta voluntat i intel·ligència en l’anàlisi és perquè la seva situació és en el fons la de tothom que parla una llengua oficial o cooficial.

Comparteix opinió en això amb un altre personatge que també va estar per Alger, cinc segles abans, però captiu. Em refereixo a l’autor del Quixot. El lector recordarà el moment en què l’esmentat autor no pot explicar, al capítol vuitè de la primera part, com s’acaba el duel entre el biscaí i l’hidalgo manxec perquè «no va trobar cap més escrit d’aquestes gestes del Quixot». De sobte un descobreix que el que està llegint és la transcripció d’uns papers originals que, com diu al capítol següent, estan escrits en aràbic i per un autor moro, Cide Hamete.

    El gest de Cervantes és molt significatiu. És, per començar, un enginyós recurs literari, perquè no consta l’existència de Cide Hamete ni tampoc hi ha empremta d’aquells papers. Cervantes recorre a aquest artifici per assenyalar una dimensió moral que afecta no sols el seu llibre sinó tot el llenguatge. No podem oblidar que quan apareix el Quixot l’àrab ja és una llengua prohibida. A l’invocar l’autoritat d’un original en la llengua proscrita, Cervantes se solidaritza amb la llengua desapareguda alhora que protesta contra una política lingüística decidida a liquidar la pluralitat lingüística que havia dominat el paisatge espanyol durant 700 anys. El gest literari té, doncs, una dimensió moral de solidaritat i resistència.

    I alguna cosa més. No li passa pel cap a Cervantes que s’hagi de renunciar a la seva llengua, però al remetre el geni de la seva escriptura a una llengua desapareguda (no oblidem que quan li presenten l’original se’l fa traduir perquè ell ja no entén l’àrab) està dient als seus lectors que el castellà beu d’altres llengües, parlades per generacions passades, amb què estem en deute. Ell es refereix a l’àrab, però només per discreció o por no esmenta l’hebreu, la llengua dels seus avantpassats. Unamuno sí que es permet a la seva Vida de Don Quijote y Sancho esmenar Cervantes a l’escriure: «Per la meva part, crec que el tal Cide Hamete no era àrab, sinó jueu, i jueu marroquí». No és fàcil determinar amb quines llengües estem en deute, l’important és reconèixer l’endeutament.

EL que es desprèn d’aquesta singular aventura cervantina és que només l’autoritat d’aquestes altres llengües –que, per molt desaparegudes que estiguin, han alimentat en algun moment la llengua que parlem– pot neutralitzar la tendència de tota llengua parlada a imposar-se. La memòria de les altres llengües és l’antídot a la violència innata de les llengües que es parlen.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

    Quan Nebrija va presentar el 1492 a Isabel de Castella la seva Gramática en castellà, es diu que la reina li va preguntar: «¿Per què voldria jo un treball com aquest, si ja conec la llengua?». A la qual cosa l’andalús, sagaçment, va respondre: «Altesa, la llengua és l’instrument de l’Imperi». I així és. La llengua és un poder polític, i per això convé no perdre de vista gent com Cervantes per tornar a la llengua que parlem la seva dimensió humana, recordant-li que res seria si no fos per les llengües que silencia. H

Filòsof i investigador del CSIC.