Sobre fosses i deutes públics

La deute públic a Espanya potser puja a un bilió d'euros, però el verdader deute d'aquest Estat està encara sota terra: més de 100.000 desapareguts que es troben enterrats en fosses comunes per tot el nostre territori. Parlem de civils i militars que van morir a causa de la violència i repressió durant la guerra civil i el franquisme.

Ni l'actual crisi econòmica ni la llei d'amnistia del 1977 poden justificar que no es dignifiqui públicament la memòria de les víctimes. En alguns països europeus s'han creat espais públics dedicats a caiguts en les guerres encara que la seva memòria no sigui en si un valor democràtic (com la xarxa de cementiris de soldats de la Wehrmacht a Alemanya, Bretanya, Normandia, etcètera). Sobretot a partir dels anys 90, d'Est a Oest i a mesura que la cultura democràtica avança i els governs assimilen la memòria com un dret col·lectiu, s'han anat dignificant les fosses, tombes i enterraments irregulars de les víctimes, els resistents, els represaliats i deportats de diferents països europeus.

Una visió panoràmica ens adverteix que el cas espanyol és un cas singular. El debat s'estén al voltant de la Transició, i més clarament al voltant de la llei d'amnistia, com una espècie de llei de punt final. És complex repassar la infinitat de paradoxes que s'han produït al nostre país des del primer decenni del segle XXI. Catalunya va ser un referent amb la primera i pionera llei de fosses aprovada el 2010. Una llei que, a diferència de l'espanyola, responsabilitzava l'Administració de la dignificació, exhumació i identificació de persones enterrades en fosses comunes. Una llei clau que no delegava en les associacions el pes i la responsabilitat d'exhumar via subvencions públiques (tal com va fer el Govern de Zapatero). Però en la pràctica la llei de fosses catalana ha imposat una inactivitat com a mínim sorprenent i sospitosa. Mentrestant, poques comunitats autònomes han anat fent els deures, com Navarra (i aviat Andalusia), on un clar i ampli text legal recull les fosses en el marc d'espais públics de memòria, és a dir, les defensa i redefineix encertadament com a patrimoni memorial.

Tancar el dol

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Entitats i acadèmia no han cessat de treballar i lluitar per una política decidida i sense complexos, que ha d'estar coordinada amb accions professionals i científiques (com el projecte del banc d'ADN impulsat per la Universitat de Barcelona). El triangle format per l'Administració, les associacions de memòria i els acadèmics és clau quan tractem el tema de la localització, documentació, exhumació i identificació de persones desaparegudes. El debat sobre les fosses ha d'observar-se també com un procés permanent no exempt de conflicte i discussió. Un procés de patrimonialització dels espais físics on es puguin crear una sèrie d'àmbits de coneixement i de dignificació. Un procés necessari per poder tancar un dol que ja fa massa anys que dura, ­però que si no és portat a terme amb respecte i rigorositat pot ser un fracàs.

Dignificar la memòria dels morts és un acte que dignifica també els vius; i quan són morts provocats per violència política i crims d'Estat és també una responsabilitat pública i un valor democràtic. La negació rotunda del dret a la memòria i al coneixement per part de l'Estat és un deute públic que també hauria de ser reprovada.