Competència i economia col·laborativa

Davant l’aparició d’una innovació tecnològica, experts com Enrique Dans distingeixen entre el comportament de les societats anglosaxones i el d’aquelles derivades del Dret romà, com la nostra. En les primeres s’espera que l’adopció d’una determinada innovació produeixi els seus efectes per procedir a continuació a la correcció dels possibles perjudicis que aquesta nova situació pugui ocasionar. En les segones, teòricament més restrictives davant aquests processos, es pretén prelegislar amb l’objectiu de deduir abans de l’adopció de la innovació quins poden ser els efectes negatius per prevenir-los i evitar-los per endavant.

En aquest context, resulta interessant la lectura de les recents conclusions i recomanacions preliminars de l’estudi de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) sobre els «nous models de prestació de serveis i l’economia col·laborativa». El document, bàsicament pensat per als casos d’Airbnb i d’Uber (i derivats), proclama el lliure accés al mercat de vivendes d’ús turístic, recomanant l’eliminació de qualsevol tipus de moratòria en l’autorització de noves vivendes turístiques. I proposa a més la supressió, entre altres, dels següents requisits: de la inscripció de les vivendes turístiques en un registre i la seva informació pública com a obligacions per portar a terme l’activitat, de l’estada mínima o màxima en aquestes vivendes, de la prohibició per localització de la vivenda, de qualsevol limitació del tipus de vivenda, de l’exigència d’equipaments mínims... I recomana mesures liberalitzadores del mateix estil en el cas del transport en taxi i vehicles amb conductor. És a dir, la CNMC presenta per a la nostra societat un plantejament de caràcter anglosaxó, apostant per la pràctica desregulació d’aquests sectors, se suposa que a l’espera dels seus possibles efectes negatius per a la seva posterior correcció. ¿I quins poden ser aquests possibles efectes?

    Els estudis sobre el desenvolupament de l’economia col·laborativa assenyalen que els països més oberts a aquest fenomen solen ser els més pròspers, entre ells, efectivament, els anglosaxons i també els nòrdics d’Europa. És evident que entre aquestes societats i la nostra existeixen diferències estructurals (per exemple, sobre la percepció de la corrupció), que des d’un punt de vista econòmic es plasmen, entre altres, en dos indicadors rellevants sobre la qüestió: els nivells de precarietat laboral i d’economia submergida. Tots dos amb efectes devastadors sobre la sostenibilitat dels sistemes públics bàsics (pensions, educació, sanitat...) per a una societat democràtica avançada.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    ¿En quina mesura organitzacions com Airbnb o Uber poden contribuir a millorar aquests indicadors? Els defensors d’aquestes plataformes destaquen el seu esperit innovador i la capacitat per reestructurar i fer més eficients sectors tradicionals com el de l’allotjament o el del taxi. I afegeixen que per a molts ciutadans (per exemple, propietaris d’un pis o simplement d’un cotxe) poden representar una taula de salvació en una situació de precarietat que té com a màxima expressió la desocupació. Els crítics, d’entrada, posen en qüestió la mateixa aplicació del concepte d’economia col·laborativa a aquests casos per parlar directament d’un nou model de negoci basat en la intermediació (¿per què si no intervé la CNMC?). Des del moment en què aquestes plataformes (gegants però amb estructures molt simples), des de la seva seu als Estats Units, es desentenen de les responsabilitats (fiscals, de riscos laborals, de cobertures d’assegurances, de drets del consumidor...) dels seus proveïdors locals, consideren els crítics que el que en realitat fan aquestes empreses és incentivar encara més la precarietat i l’economia submergida locals. Aquesta visió afegeix que, a l’estil del que fan organitzacions multinacionals referents com Google o Amazon, aquestes plataformes dissenyen amb fons d’inversió sistemes fiscals globals tan legals com injustos que els eviten (o gairebé) pagar impostos als mercats en què operen, per fer-ho en semiparadisos fiscals tolerats, si no incentivats, per les autoritats europees.

En contra del que pugui semblar, el debat de fons sobre la denominada i imparable economia col·laborativa no és nou. És el clàssic sobre el grau d’intervenció dels poders públics en l’economia. Però ja entrat el segle XXI, en el marc de la cada vegada més complexa globalització, presenta nous ingredients que situen la qüestió, tant en les societats anglosaxones com en aquelles que beuen del dret romà, en un nou escenari: el de la conciliació d’interessos (¿utòpica?) entre democràcia i mercat.