Per una ciutat sostenible
Cap a l'any 90, quan cada dia m'havia de desplaçar des del meu pis al barri de la Florida de l'Hospitalet fins a la seu del Comitè Olímpic Organitzador de Barcelona-92 als jardins de la Maternitat on treballava, al costat del Camp Nou, vaig pensar moltes vegades per què no hi anava en bicicleta. Ho havia fet sempre al meu país, Holanda, des dels 5 anys, tant si anava a l'escola, a l'institut, a la feina, a comprar, a les festes; distàncies de 2 a 20 quilòmetres, amb sol i 25 graus a l'estiu, pluja i 10 graus a la tardor i neu i 15 graus sota zero a l'hivern. ¿Per què no feia aquests 2.500 metres per Collblanc en bici i agafava sempre el cotxe, ja que la connexió de bus o metro era dolenta? Doncs no l'agafava perquè tenia por, perquè no veia mai cap altre ciclista, perquè pensava que si hi havia 6.000 morts de trànsit a l'any jo en seria un si em movia per l'Hospi i Barcelona en bicicleta.
Després vaig perdre la por. Vaig optar per la comoditat, i de passada per fer una mica d'exercici. Perquè comoditat no és anar en cotxe per la ciutat. Comoditat és una bicicleta, que l'aparques davant del lloc on vas. Comoditat és arribar més ràpid que qualsevol altre mitjà, fins i tot la moto a vegades, en distàncies curtes, sobretot pel centre, encara que fent sempre una especial atenció en alguns carrers de vianants.
No vaig mai per la vorera. Gràcies a l'experiència d'anar des dels 5 anys en bici, de tenir el seient clavat als glutis, que els meus pares em deixaven anar sol al col·le als 8 anys quan encara no hi havia carrils bici pel barri on vivíem d'Utrecht; gràcies a tota aquesta experiència sempre m'he ficat a Barcelona entre els cotxes, reclamant el meu espai quan no hi ha carril bici.
Mai per la vorera
Entenc que no tothom s'hi atreveixi. Que opti per un carrer únicament amb carril bici. I que si no n'hi ha, pugi a la vorera. Ho podrà fer fins al setembre, de moment, perquè un dia l'Ajuntament així ho va decidir. Mal fet. Les bicicletes no haurien d'anar mai per la vorera. Però ara, quan molts ciclistes se senten allà més segurs que entre els cotxes, no se'ls pot fer fora de cop i volta sense oferir-los alternativa. Al principi, els carrils bici anaven creixent per quilòmetre, a un ritme vertiginós. Però des de fa gairebé una dècada, l'ampliació d'aquesta xarxa indispensable per a una Barcelona més sostenible, feta per al vianant, el ciclista i l'usuari del transport públic, està gairebé paralitzada. Es va muntar una xarxa molt bàsica de carrils bici, i de cop es va aturar. A més a més, no es va cuidar gens, es va deixar envair per tot i per tothom, es va entregar a la desídia i el desinterès.
L'experiència al meu país, el petit paradís de les bicis, però també de les ciutats de l'entorn, i de les grans del nord-oest d'Europa, demostra que no s'ha d'arraconar vianants i ciclistes en un mateix espai, sinó que se'ls ha de donar tot l'espai que necessiten, però per separat, i treure'n als cotxes. Que hi segueixi havent carrers a Barcelona amb fins a sis o vuit carrils per al trànsit motoritzat és d'altres temps. Només per això molta gent continua sense atrevir-se a anar en bicicleta al col·le, a la feina o a comprar.
