¿Xi Jinping és un maoista?

Si un atén el sentit general de les reformes econòmiques en curs a la Xina que apunten a un increment del paper del mercat i a la reducció del sector públic, és evident que qualsevol semblança amb el maoisme seria pura casualitat. No obstant, en altres ordres seria possible fer-hi matisos. Des dels seus inicis a finals del 2012, el mandat de Xi Jinping s'ha caracteritzat per un rearmament ideològic que no dubta a recórrer a conceptes associats amb el maoisme. Una de les seves primeres campanyes va ser la «línia de masses», consigna de clara ascendència maoista que Xi va recuperar per prendre la iniciativa en la depuració del mateix partit, ressaltant i estrenyent els seus vincles amb la societat; una cosa semblant s'hauria de dir de les referències a la «lluita ideològica», expressió que rememora no pocs aspectes nefastos dels decennis de maoisme que van precedir l'apertura. En tot l'àmbit de la propaganda, l'efectivitat maoista està cada vegada més present.

Xi no és Mao, encara que a vegades fa la impressió de voler emular-lo multiplicant els seus discursos i les seves reflexions, acompanyats d'una promoció inusual i que ens remet a èpoques passades en què la mera adulació era substituïda pel dictamen reflexiu i rigorós. Aquest desenvolupament dels esdeveniments provoca no poca preocupació a la Xina, dins i fora del PCX. Com diu un vell proverbi: mil aduladors no valen el que un assessor honest; no obstant, Xi sembla preferir l'exaltació incontestada a la recerca de la veritat en els fets, com li agradava referir al mateix Mao. Les noves instruccions dictades per evitar tota crítica, l'augment del control general dels mitjans i l'exacerbació de la infal·libilitat del lideratge posen de manifest una simptomatologia preocupant, visible en la delegació tibetana que va participar en les recents sessions parlamentàries xineses, els integrants de les quals van arribar vestits amb escarapel·les amb l'efígie de Xi Jinping.

El procés de revitalització que viu el PCX inclou referències a documents del Mao de l'època revolucionària, antecedents, per una altra part, que es complementen amb el recurs als exercicis d'autocrítica, a vegades pública, propis d'aquell temps. El to moralitzant i virtuós, propi del pensament tradicional, troba en el maoisme un terreny fecund. Les sessions d'estudi estan a l'ordre del dia però la confusió és inevitable, i planteja als funcionaris una altra disjuntiva no menys tradicional, la d'obeir obertament la llei i trencar-la discretament, com a la Xina es va fer sempre. Tal procedir topa ara amb un president que fa gala d'una malvolença paralitzant que engrandeix tendències despòtiques.

El maoisme de Xi és instrumental, com ho és per al PCX el recurs a aspectes del confucianisme. El que permet portar de nou a col·lació algunes manifestacions del maoisme és un sever pas més en l'adoctrinament intern que facilita l'aïllament d'hipotètiques faccions rivals i la seva utilització com a instrument de domini social. Paradoxalment, qui més s'associa internament en la cúspide del PCX amb simpaties cap al maoisme (Liu Yunshan) es troba enfrontat al principal aliat de Xi en la màxima direcció (Wang Qishan). Això porta alguns a pensar si no deu ser part d'una estratègia que encoratja l'exaltació del secretari general per facilitar després desfer-se d'ell.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Quan la reforma xinesa travessa un període delicat que pot traduir-se en una inestabilitat social més forta, les advertències als líders territorials de sancions si no gestionen preventivament i adequadament la conflictivitat emergent es complementen amb invocacions a la disciplina i a la recuperació de l'èpica revolucionària de la qual Mao és part inexcusable.

Això no ENS HAURIA de sorprendre. Parafrasejant Edgar Snow (1941), els comunistes xinesos són reformistes perquè estan en una fase que els exigeix aquesta condició, però els que pensen que això els converteix en liberals s'emportaran una desil·lusió. També, si el guió ho exigeix, els que van sepultar el maoisme consagraran Mao. Altres similituds en la manera procedir de Xi amb el maoisme apunten a atribuïdes maniobres per alterar el mecanisme de la presa de decisions al màxim nivell reforçades amb una aposta per la concentració del poder. La consideració com a nucli de la seva generació en un temps rècord, que podria materialitzar-se en el congrés que el PCX ha de celebrar a finals de l'any que ve, podria deixar-li les mans lliures per desatendre els mandats associats a una institucionalitat exigible però caduca (que reservaria al seu antecessor Hu Jintao un paper significat en l'elecció del successor de Xi, per exemple), cosa que sí que assenyalaria una tendència de fons certament inquietant. Tota una prova de maduresa per a la societat xinesa.