Arquitectura i urbanisme

S'ha de tenir clar que l'arquitectura i l'urbanisme són dues disciplines apreciablement diferents. No és el mateix projectar una de les múltiples peces que formen la ciutat que pensar en l'organització de la ciutat al complet. Efectivament, la primera enfoca el fet urbà des de la visió parcial de les unitats arquitectòniques que, a milers, constitueixen les grans ciutats, una consideració que a vegades no té en compte la seva relació amb el context urbà. Ara bé, l'arquitectura és una de les cinc belles arts juntament amb la pintura, l'escultura, la música i la literatura. Està composta d'edificis (el material físic de la construcció) i persones (en l'espai interior). Els seus límits són les façanes.

El bon urbanisme, en canvi, adopta una visió global de la ciutat, en què els components són el conjunt dels edificis construïts, els espais exteriors i, a la vegada i molt important, la relació entre uns i altres. Ara el paper està repartit entre els volums, la urbanització i la sociologia referida a les persones en l'espai públic. Fixem-nos en la urbanització, que pot jugar un important paper en la millora de la ciutat. Tenim l'exemple recent de la reforma de la Diagonal, que només modificant la relació entre calçada i vorera ha millorat ostensiblement el valor urbà del tram entre el passeig de Gràcia i la plaça de Francesc Macià.

Arribats en aquest punt, es pot assenyalar que un excel·lent arquitecte no és necessàriament un bon urbanista, però això no priva que pugui destacar en les dues disciplines. La condició és que compatibilitzi les dues visions, és a dir, que inclogui el doble enfocament parcial i global. No sempre és així, però està molt estesa entre els polítics, els mitjans audiovisuals i la ciutadania la idea de donar per cert que un bon professional en arquitectura és, automàticament, un bon urbanista.

Un cop dit això, cal reconèixer que, en certes ocasions, una determinada arquitectura pot ser una valuosa peça urbanística. Posaré dos exemples, tots dos barcelonins. L'edifici de la Pedrera és una esplèndida realització que esdevé una icona ciutadana i, no obstant, està perfectament imbricat en el teixit urbà que imposa l'Eixample. S'ha erigit en una fita arquitectònica que ennobleix la ciutat. Un altre cas ben diferent és la Torre Agbar. Ara està deslligada del teixit urbà perquè s'aixeca de manera independent amb un volum propi i original i una imatge molt encertada. A més, gaudeix d'una situació estratègica que hi afegeix valor. Hi ha, doncs, situacions i arquitectures en les quals es pot prescindir de l'estructura urbana i d'altres que, atenent a les alineacions municipals, adquireixen valor urbà mitjançant la seva gran qualitat arquitectònica. Normalment es fa una ciutat millor amb carrers compactes, però en aquest cas el volum aïllat de la torre ajuda a ressaltar la seva imatge. En resum, ha adquirit valor urbanístic. Les excepcions a la convenient compacitat del teixit urbà confirmen la regla general de dissenyar els buits (carrers i places) en detriment de prioritzar els volums aïllats. I és que mai es poden enunciar regles generalitzadores.

Al costat d'això, es produeixen intervencions en llocs de rellevància urbanística però que s'han resolt amb criteris de caràcter gens urbà. Un cas extrem està situat a Madrid al tram final de la Castellana, on abans hi havia la ciutat esportiva del Reial Madrid. Són quatre torres aïllades d'oficines de més de 40 plantes amb l'únic ús terciari. Hi preval la pura exhibició d'obres fetes per professionals que volen mostrar la seva arquitectura però que aporten molt poc a l'urbanisme. Mostren una imatge espectacular però creen un gran buit urbà al vespre i la nit i els caps de setmana. Un cas menys destacable és el de la plaça d'Europa de l'Hospitalet. Certs lluïments arquitectònics van en contra de la qualitat urbana i són una prova que, a vegades, es fa evident la diferència entre arquitectura i urbanisme.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per tant, l'arquitectura pot jugar un paper rellevant a la ciutat, però sempre tenint en compte que està immersa en un sistema global que és l'urbà. Per exemple, el que es coneix com a Moviment Modern (sorgit les primeres dècades del segle XX) va fer una tasca positiva replantejant l'arquitectura anterior, que havia caigut en decadència, però en canvi va fer un flac favor a l'urbanisme a l'adoptar unes posicions de modernitat banal. Tenim el cas eloqüent de Le Corbusier, que va destacar en un camp i no precisament en l'altre.

I és que, en el context urbà, no s'ha d'enfocar l'arquitectura al marge de la ciutat, és a dir, ignorant-la.