Autoretrat invisible
La paraula selfie marca el to de l’època. Més que a un procediment artístic, es refereix a una actitud. Qui es retrata a si mateix rara vegada practica un gest estètic; defineix el moment i l’humor en què es troba. I mostra que no requereix cap altre suport que el de si mateix.
¿Una altra mostra de vanitat en temps on l’individualisme és una forma del consum i la tecnologia suggereix que no només som clients, sinó programadors que aprofiten les aplicacions a la seva imatge i semblança? Encara que ningú es fa cent selfies a la setmana sense certa dosi de narcisisme, el nou costum depèn sobretot de l’espontaneïtat emocional: qui es retrata a si mateix comparteix com se sent. Vivim una era de franquesa de la imatge on el retrat no depèn de cap altra intervenció que el pols i l’estat d’ànim d’un mateix.
Molt diferent és el retrat artístic, que inclou una cara i la mirada de qui l’ha vist. En un temps que arxiva milions de cares en telèfons intel·ligents, convé visitar l’exposició Realistas de Madrid, al Museu Thyssen-Bornemisza.
M’aturo en un sol quadro: Lavabo y espejo, d’Antonio López. El pintor reconstrueix un bany desgastat per l’ús, amb tant sentit del detall que l’espectador sent que podria netejar alguna taca de llim al tocar la superfície. No obstant, el més sorprenent és que aquesta minuciosa reconstrucció de la realitat és fantàstica. El llenç té dues perspectives diferents. El mirall ha sigut pintat des d’un pla i el lavabo des d’un altre. Tots dos han sigut units per mosaics que produeixen un efecte similar al d’Escher: la part de dalt és realista, la de sota també; la unió resulta irreal.
¿On és l’artista? Si el quadro respectés l’enfocament frontal, Antonio López s’hauria de veure al mirall. En forma inquietant, no passa així. L’espai resulta doblement buit: convida a treure el cap i on ningú treu el cap. Un detall perfecciona el misteri: en el pla inferior, dedicat al lavabo, alguna cosa es reflecteix a l’aixeta i a les taques d’humitat. L’ombra d’una presència s’insinua en aquesta superfície.
És l’artista o, si volem ser simbòlics, és l’art, que confereix enigma als objectes.
