El gris

Hi ha hagut un gran rebombori amb la sèrie Nit i dia, de TV3. A poc a poc, a mesura que s'anava eixamplant la xarxa de relacions, de sospites, de traïcions, de fílies i fòbies, a mesura que els personatges agafaven la forma de la contradicció i es descobrien escletxes que te'ls feien més propers o més odiosos, suggestius o llunyans, l'espectador participava de la trama amb una barreja d'interès sociològic, d'intrigant neguit i de previsió jocosa, amb l'ànim de compartir l'experiència d'un relat que s'ha convertit, per múltiples raons (un guió precís i amb moltes capes, una direcció moderna i no gens complaent amb el tòpic, una interpretació exquisida) en un fenomen televisiu.

En aquest ¡bravo!, m'agradaria destacar un aspecte del final que em té captivat. El psicòpata que mata iaies és enverinat per la seva mare, la qual, en un acte suprem d'expiació dels pecats, decideix immolar-se (ella, també) amb la intenció tant de purgar els propis pecats com d'evitar-ne més. Aquest apunt tan catòlic (el pes de l'Església com a motor de la tragèdia) té una variant que la sèrie deixa en suspens. ¿I si l'assassí, en comprovar que la mare decideix fer justícia, també pensa, en un atac de lucidesa, que l'única ­es­capatòria és una mena de suïcidi familiar i ritual? Coses així són les que han construït el gruix d'una ficció que sembla negra però que, sobretot, ens ha ensenyat el gris -un aire fi i gelat- de les ànimes.