Periodisme caníbal

Diuen que un company de professió ha decidit que a partir d'ara la promoció del seu nou disc passarà per rebre primer el llistat de preguntes que se li plantegen per respondre al seu lliure albir a través del correu electrònic. Sembla que es posa nerviós davant el tràngol promocional. Jo entenc que això es produeix després de l'atipament que les respostes a les preguntes de la premsa, musical o no, siguin mal interpretades o tretes de context, depenent sempre dels interessos o del color polític del mitjà de comunicació en què es publiquin. Encara més si les preguntes giren al voltant de la situació social que vivim o incideixen en temes polèmics per a l'artista i que solen sortir a la superfície depenent de l'habilitat o la ràbia que l'entrevistador tingui a l'entrevistat.

El negoci de la premsa passa per moments difícils. Els ERO són l'espasa de Dàmocles sobre els periodistes de casta, els mitjans digitals pressionen molt. El paper resisteix amb penes i treballs i, enmig de tot plegat, el periodisme caníbal  busca encendre les xarxes creant la tempesta perfecta. L'aspirant a 'enfant terrible' sap per endavant que en qualsevol moment pot ser substituït per un becari amb menys escrúpols.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així, l'entrevistat es converteix en víctima propiciatòria, poc importa el treball que presenti, la trajectòria, l'ofici, la jerarquia o l'obra. L'objectiu d'aquest nou periodisme de l'era digital és enderrocar el personatge, llançant-lo als cavalls de les xarxes perquè sigui devorat pels 'haters' assedegats de sang. Si la víctima comet l'error de respondre a les hordes a la seva xarxa personal, ¡bingo!. Poc importa el mal, si afecta la seva família, feina o entorn, tot s'hi val per un polèmic titular.

Jo, en vista d'això, afegeixo per a la galeria: davant la llibertat de preguntar sempre hi ha el dret a no respondre.