Un descans de la moratòria turística

El mes de març passat, es van publicar dos treballs que afecten de manera diametralment oposada el futur desenvolupament dels allotjaments turístics a Barcelona. Per un costat, la comissió de govern de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar inicialment el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT). El principal problema que planteja aquest instrument és la permanència d’una moratòria turística, instaurada el juliol del 2015, i una regulació que encotilla el creixement d’allotjaments per als turistes. En clara contraposició a aquestes mesures, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) va publicar les seves conclusions preliminars sobre els nous models de prestació de serveis i l’economia col·laborativa. En aquest document, la CNMC critica l’excessiu intervencionisme dels poders autonòmics en els nous models d’allotjament temporal que auspicia l’economia col·laborativa, considerant-lo allunyat dels principis de regulació econòmica eficient que ha d’imperar en tota intervenció pública. 

    Les recomanacions de la CNMC apunten la necessitat de revisar la regulació d’allotjament turístic, atès el paper preeminent que representa el turisme en la nostra economia. Barcelona ocupa la quarta posició a Europa com a ciutat més visitada. La permanència en aquesta posició i els beneficis econòmics associats que reporten per a la ciutat passen per una regulació més àgil.

    És habitual trobar en les regulacions d’allotjament turístic requisits d’estades mínimes o màximes o sobre la localització d’aquests allotjaments. També contemplen barreres a la implantació de models híbrids en què coexisteixin en un mateix lloc diferents tipuss d’allotjament. Aquestes restriccions troben la seva justificació en les denominades externalitats negatives associades a l’activitat d’allotjament turístic com la inseguretat, l’impacte ambiental o la congestió. Per això els poders públics insisteixen que aquestes mesures busquen un objectiu únic: el turisme sostenible. No hi ha dubte que existeixen efectes negatius, però l’objectiu pot aconseguir-se amb mecanismes regulatoris proporcionats i fórmules flexibles.

 

Un model innovador en aquest sentit, que podria donar sortida a la demanda d’allotjaments i generar valor afegit als equipaments són les residències d’estudiants. Es tracta d’un model híbrid, present en moltes ciutats, que satisfà les necessitats d’universitaris estrangers i no residents, i que completa la seva oferta amb l’allotjament a turistes en els períodes vacacionals dels estudiants. Les relacions entre alumnes internacionals i nacionals són un element integrador. Els estudiants representen per a la ciutat importants beneficis, més enllà dels econòmics, a l’aportar talent, innovació i reputació. Els estudis realitzats demostren que la implantació de les residències d’estudiants no planteja problemes de convivència als barris.

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

    La revitalització de Barcelona està motivada per l’atracció i retenció del talent jove. Els mil·lennistes són  un motor d’innovació i elegeixen congregar-se en ciutats que els inspiren, com Barcelona, per assistir a cursos i participar en vivers de start-up. Aquesta generació no vol sentir-se turista i exigeix models d’allotjament que els permeti connectar amb la gent del barri. Per una altra part, el model híbrid de residències requereix més sofisticació que el de les tradicionals, ja que les primeres han de satisfer una clientela amb perfils diferents i estan sotmeses a una fiscalització més gran. Aquests models aporten dinamització a les antigues àrees industrials, contribuint a crear un teixit urbà cohesionat. A això hem d’afegir que, a diferència d’altres establiments, imposen polítiques de prevenció i de control del seu impacte ambiental. Per això som testimonis del creixement i èxit d’aquest model híbrid en ciutats com Nova York, Milà, Amsterdam i Berlín.

A pesar dels avantatges que ofereix aquest model, existeix una assignatura pendent: l’absència de regulació. La falta de claredat en la regulació dels establiments implantats, si bé permet la compatibilitat de les dues activitats, no sembla ser l’statu quo més apropiat. En el moment en què les autoritats deixin de permetre que les residències acullin turistes, el model híbrid deixarà de ser econòmicament viable. Per contra, si les autoritats regulen aquest model com una tipologia d’allotjament que permeti portar turistes, atraurà nous inversors i estudiants internacionals, crearà llocs de treball i incrementarà els beneficis econòmics i socials. En definitiva, queda en mans dels nostres polítics la pervivència d’aquest model d’allotjament.