Editorials
Catalunya, el Govern i la llei 24/2015
La llei 24/2015, sobre la vivenda i la pobresa energètica, ha sigut pràcticament l'única que ha aprovat el Parlament de Catalunya en els últims nou mesos. Va ser votada per unanimitat al final de l'anterior legislatura, el juliol del 2015, i va despertar moltes esperances perquè va ser concebuda -i presentada davant la ciutadania- com una eina que permetria lluitar eficaçment contra un dels efectes més punyents de la crisi: els desnonaments i els talls de subministrament soferts pels que no disposen de recursos per pagar el lloguer o serveis bàsics com la llum i el gas. Són problemes molt estesos, encara que potser no tan visibles per la discreció amb què, per un injustificat però comprensible sentiment d'humiliació, els afronten molts afectats. Els desnonaments, per exemple, són ara 43 al dia a Catalunya, xifra que si a algú ha d'avergonyir és a la societat en el seu conjunt.
La llei 24/2015 ha permès, no obstant, alguns avanços -com impedir a Barcelona més de 600 desallotjaments des de començament d'any- que poden ser efímers perquè el Govern central ha impugnat part de l'articulat (el de més importància) davant el Tribunal Constitucional adduint que el Parlament ha legislat sobre una qüestió en la qual no té competències. La tempesta és perfecta: a la incapacitat per abordar el conflicte polític Catalunya-Espanya, Mariano Rajoy hi uneix la insensibilitat per protegir els més damnificats per una crisi inclement que ha delmat la classe mitjana i ha enfonsat en la pobresa bona part de les classes populars. És difícil fer-ho pitjor per part de l'Executiu, com difícil és establir si és més greu el desencert de subministrar nous arguments a l'independentisme o l'ofensa de no ajudar els ciutadans que pitjor ho passen, tot plegat guarnit amb el cinisme de proclamar que s'actua així per protegir la igualtat dels espanyols.
La cimera que el president Carles Puigdemont ha convocat per abordar avui la situació no hauria de ser només un acte de justa indignació, ni tampoc de reafirmació de posicions sobiranistes, sinó de recerca de vies per assolir els lloables fins que es proposava la llei recorreguda. La política requereix intel·ligència i coratge, i si algun objectiu reclama avui les dues virtuts és el de no deixar a ningú a l'estacada i poder mirar tots els ciutadans als ulls.
