El costat fosc del TTIP

Des que el 2013 la UE i els EUA van començar a negociar el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP, per les seves sigles en anglès), hi ha hagut més opacitat que transparència. Quan el que s'està acordant afectarà uns 800 milions de consumidors a un costat i l'altre de l'Atlàntic en qüestions que van des de la seguretat dels automòbils fins a la composició de la crema antiarrugues o la carn amb hormones, tota informació és poca. Ara s'ha sabut -encara que s'intuïa- quina és la posició negociadora dels Estats Units (s'ha de dir que Europa ha sigut una mica menys hermètica). D'acord amb els dictats del neoliberalisme econòmic més dur que atorga el poder absolut als interessos de la indústria i converteix els lobbies en interlocutors, Washington pressiona la Unió Europea perquè relaxi els estàndards de la normativa europea. Els EUA poden defensar la seva postura basada en una doctrina que tan sols ha aportat patiment a la majoria i avantatjosos beneficis a una minoria, però Brussel·les no pot ni ha d'acceptar un acord que rebaixi aquells estàndards que tampoc és que siguin modèlics. La UE es deu als europeus i no pot tancar cap tractat que els perjudiqui. Segons la comissària Cecilia Malsmstrom, en aquells camps en què les postures estan molt allunyades, no hi haurà acord. Cal confiar que així sigui, però el que els Estats Units proposen amb el TTIP és una mica més insidiós, és un nou model comercial que només defensi els interessos de la gran indústria i no els dels ciutadans.