La seguretat de l'aviació europea
Darrere del registre aeri de passatgers
Una normativització excessiva als aeroports conduirà a solucions cares i ineficients
5-5-2016
La seguretat, sens dubte, es configura com un dels dos components bàsics de l'aviació comercial contemporània de passatgers. L'altre és la rapidesa. Si no es tinguessin en compte tots els aspectes relacionats amb la seguretat, no només resultaria arriscat el vol, sinó que es volatilitzaria tot el negoci aeri. No s'ha de regatejar cap recurs tècnic ni tecnològic, de coneixement i humà, per assegurar un trasllat aeri que, a més a més de ràpid, sigui segur.
Però juntament amb aquests dos aspectes bàsics, el viatge és alguna cosa més. No és el mateix transportar mercaderies que moure persones. La primera cosa requereix que no es trenqui res i es mantinguin intactes les propietats de les mercaderies en trànsit. La segona és un servei. A més a més de rapidesa i seguretat, es requereix una sèrie de factors inherents a la bona experiència del viatge. Com la neteja, la confortabilitat, l'acollida, la resolució dels problemes i de les excepcions, l'accessibilitat, la connectivitat, la informació... I encara unes altres, com la confiança en l'aerolínia, l'eficiència, els serveis, l'espai confortable sense cues ni molèsties ni endarreriments, l'adequat temps d'espera, fins i tot el factor sorpresa. Cada aerolínia crea el seu mix més o menys luxós, més o menys low cost.
¿Ha d'anar la seguretat al davant de tot? Això ve al cas arran de la decisió de l'Eurocambra de crear un registre europeu de dades de passatgers aeris per seguir el rastre dels terroristes. Els dolorosos atemptats gihadistes ocorreguts recentment a París i a Brussel·les han superat les solvents reticències dels europarlamentaris des del 2011. Per sobre del dret a la privacitat dels passatgers. I mantenint una parafernàlia de controls addicionals.
És veritat que amb el PNR (registre de noms dels passatgers, en les seves sigles en anglès) en marxa tampoc s'hauria capturat els terroristes de París i Brussel·les, perquè van usar relativament poc l'avió. Ni notaríem tampoc gaires més molèsties a l'anar a pujar a l'avió, que no són poques. Però ¿per a què es necessiten el nom, l'adreça, la data del viatge, l'itinerari, el nombre de maletes, el pagament del bitllet, el seient assignat, si el viatger va sol o acompanyat, si efectua escales, l'agència de viatges on va adquirir el passatge o l'adreça IP si es va realitzar a través d'internet... tot això arxivat durant cinc anys per les companyies aèries? No dubtem que s'exercirà un control exhaustiu sobre l'emmagatzematge d'aquestes dades personals. Podran ser consultades pels governs. Les coordinaran. I establiran un registre que millori l'eficiència en el control del terrorisme internacional, del tràfic d'éssers humans, del comerç d'òrgans, de la pornografia infantil, del tràfic de drogues, de les armes, dels explosius, del cibercrim i de tota una sèrie de delictes relacionats amb el moviment de capitals i amb tot.
Quan contemplem tants recursos, tant talent, tants esforços, posats al servei del PNR, em ve a la ment el que deia Eliseo Oliveras recentment (EL PERIÓDICO, 16 d'abril) sobre «el fetitxisme de l'espionatge electrònic en detriment de l'espionatge humà de proximitat i de la capacitat d'anàlisi de les dades rellevants». Més descontrol i fugues de big data, més militarització de la vida quotidiana i molts més negocis privats a costa del tràfic de dades. Un dia d'aquests rebrem publicitat al mòbil oferint qualsevol cosa gràcies a les dades inscrites al PNR.
Imaginin-se si, per a un millor control de la cosa, el Parlament Europeu es veu forçat un dia a implantar el PNR en els viatges en AVE, en automòbil privat, en moto, en bicicleta, als creuers... ¿i per què no a peu? ¿Qui ho paga tot això? Si la seguretat aèria en aeroports i en vol ens costa un 20% més que en altres transports com l'alta velocitat, fem càlculs del sobrecost del transport en aquest escenari de superseguretat, supercontrol, superbases de dades, supermissatges publicitaris...
Per altra part, si el viatge, a més a més de segur, és un servei com queda dit, ¿què passaria si els lobbies dels negocis de la neteja, de la confortabilitat, etcètera, exigissin un nivell semblant de rigor com amb la seguretat? ¿Podríem suportar el sobrepreu del bitllet aeri que comportarien unes exigències així?
La normativització excessiva condueix a solucions cares i ineficients. Els acords de Schengen no van desmantellar mai les mesures de seguretat a Europa. Al contrari, l'espionatge humà de proximitat va perfeccionar els seus instruments. Ara que molts d'aquests països han suspès els seus acords, sembla com si darrere de la decisió de l'Eurocambra desféssim el camí recorregut per anar a no se sap on en assumptes de seguretat.
Catedràtic d'Esade
Business & Law School.
