INTANGIBLES
¿I si tanquem el negoci?
Va captar la meva curiositat un comentari de Laura, propietària d’una vermuteria, quan em va dir que a vegades té ganes de tancar el negoci per les dificultats que hi ha per trobar personal i retenir-lo. Perplexitat per la meva part. Si la desocupació juvenil és tan alta com es diu i el sector de la restauració només contracta joves, ¿no hauria de tenir Laura una cua d’aspirants per treballar a la seva vermuteria? Admetent que en el sector hi ha precarietat, aquest no és el cas de Laura, que paga salaris decents i compleix amb el que està estipulat en el contracte. Llavors ¿què està passant?
Començaré per una raresa. Encara que, a Espanya, gairebé quatre milions i mig de persones treballen en el sector de la restauració, la majoria com a cambrers (el 20% de la població activa), en realitat no són cambrers d’ofici. Curiosament, per a un país turístic, és una espècie en via d’extinció. Qui treballa de cambrer ho fa, en general, de pas cap a altres professions.
Anem ara als aturats joves. Entre ells trobem fins a tres categories: 1) els que estan ben preparats, busquen activament una feina i tard o d’hora la troben, 2) els que estan mal preparats i és difícil que en trobin i 3) els personalment inquiets que no se senten motivats per trobar una ocupació regular. Són aquests últims els que majoritàriament s’acosten a la vermuteria de Laura. Ells són
el fidel reflex d’una ideologia liberal, que està acabant amb els relats comunitaris en què la feina s’entenia com un deure envers la societat, portat a terme per treballadors de caràcter, compromesos amb el seu ofici.
Avui, s’anima els joves a tenir «projectes individuals», a ser «emprenedors», i els que finalment ho fan, els inquiets, que ho són per convicció o per pura necessitat, utilitzen els recursos al seu abast per aconseguir-ho: sigui una feina de cambrer o el cobrament d’un subsidi com a palanca per al seu projecte. En els dos casos, es tracta de mitjans per a un fi. El seu compromís amb la feina, a la vermuteria per exemple, serà instrumental, no un deure, de la mateixa manera que el cobrament d’un subsidi no li plantejarà l’obligació de buscar una feina, encara que ho simuli, sinó que ho entendrà com un dret derivat de ser un individu amb un projecte, no per ser un treballador.
Si aquesta mateixa ideologia liberal es preocupa, fonamentalment, de catalogar els joves com a consumidors, però no com a treballadors, ¿no té una certa lògica que un jove entengui que el que és moralment correcte és consumir durant el cap de setmana, en lloc de treballar a la vermuteria de Laura que, precisament, fa el seu negoci durant els caps de setmana? Al final, potser Laura decidirà que contractar no nacionals és una bona solució. Els paga el mateix però, alhora, hi guanya en lleialtat. Pura lògica empresarial.
