¿Ponts sobre el finançament autonòmic?
Experts reunits per Fedea i la Fundació Olof Palme coincideixen en el diagnòstic però discrepen en la solució
La guerra entre els governs de Catalunya i Espanya, la campanya de les plebiscitàries del
27-S, les eleccions generals del 20-D, la impossibilitat de formar govern fins al punt que s’hauran de repetir els comicis... són tots ells fenòmens que obstaculitzen el diàleg.
Però no l’han enterrat. Fa poc hem vist, per primera vegada en anys, una reunió entre presidents i vicepresidents dels dos governs. Perquè el bloqueig acaba perjudicant a tothom. Perquè els electors castiguen qui es tanca en banda. I perquè la societat civil pressiona perquè –com a mínim– s’intenti acordar alguna cosa.
En el civet de Luis Conde a Fonteta, fa 20 dies, es va palpar nostàlgia dels temps en què Madrid i Barcelona sabien negociar i pactar. Ahir es va veure el propòsit de dues entitats catalanes, la Fundació Olof Palme i el Cercle d’Economia (Fedea), de ressuscitar el diàleg al voltant del finançament autonòmic. Malgrat totes les desavinences i els fracassos dels últims anys.
La tèrmit Anna Balletbó i Fedea, el primer 'think-tank' econòmic espanyol que dirigeix Luis Ángel de la Fuente, amb molts anys de docència a Bellaterra, van convocar el febrer passat a s’Agaró una quinzena d’experts amb el finançament autonòmic com a fosc objecte del desig. I dimarts es van presentar les conclusions al Cercle d’Economia, on el president, Antón Costas, era també un dels assistents a la trobada de s’Agaró.
El punt que van destacar tant De la Fuente com Juan José Laborda, catedràtic de Saragossa, i Luis del Hierro, catedràtic de Sevilla i expert pròxim a les tesis andaluses reticents a l’ordinalitat, és que hi ha consens sobre la necessitat de reformar el sistema. Ha de ser més transparent (avui és un laberint), equilibrar el finançament per habitant entre el màxim anivellament de les tesis andaluses i les que deixen més marge a les comunitats, donar més ingressos i responsabilitat a les autonomies (per exemple 100% de l’IRPF i facultats sobre els copagaments) i un mecanisme vertical de distribució entre Estat i comunitats.
El més reticent a les tesis catalanes i a l’ordinalitat –l’andalús– va admetre que els costos són diferents a les diferents comunitats, cosa que va ser acollida amb interès per Martí Carnicé (en altres temps, segon d’Antoni Castells a la Generalitat). L’aragonès Laborda proposa mantenir el concert basc, però redimensionar la quota en un procés llarg perquè avui el País Basc té un finançament per habitant molt superior a la mitjana. També hi ha acord que a curt termini cap comunitat vegi reduïts els seus ingressos en valors absoluts.
Així hi ha consens en el diagnòstic però àmplia discrepància en la medicina a aplicar-hi. En les intervencions catalanes –Andreu Morillas i les catedràtiques Teresa Garcia-Milà i Maite Vilalta– es va apuntar que les propostes tenien poc en compte les demandes catalanes que es resumeixen en un marge de llibertat molt més gran de les comunitats autònomes. De la Fuente va argumentar que és menys rellevant qui recapta què, qui fixa els impostos i qui es queda els diners.
Un espontani
Notícies relacionadesMiquel Iceta, que va actuar d’espontani, va instar a posar en marxa l’agència tributària concertada. I el professor Jordi Caballé va subratllar una cosa rellevant que sovint s’oblida: que en els pròxims anys hi haurà menys fons disponibles per la disciplina europea i la necessitat de reduir el deute públic.
Balletbó va insistir en la necessita d’establir ponts i va recordar una frase que li van dir fa anys: «Anna, tens raó, però en tens poca, i la poca que tens no et serveix de res». Si els interlocutors actuals l’assumissin, el finançament autonòmic no hauria causat tantes picabaralles. I ara potser tindríem fins i tot govern.
