L'incondicional Ángel de Andrés

De la mateixa forma que se'ns va aparèixer se'ns en ha anat. Era l'hora del cafè d'un diumenge a la tarda. Jose Corbacho, Luisa Matienzo i un servidor érem a l'Snooker, un bar de l'Eixample barceloní, parlant d'ell; volíem que fos Lolo a 'Tapes', la nostra primera pel·lícula. De sobte, la porta del bar es va obrir i va aparèixer. Sí, va aparèixer. Ell: Ángel de Andrés.

No donàvem crèdit. Però això és el que passa quan la realitat, de manera capritxosa, es creua amb la ficció. Aquella tarda --com avui-- jugava el Madrid i havia baixat dels 'Platillos Volantes' d'Óscar Aibar a la recerca d'una pantalla generosa per veure el partit.

Una cosa, una de tantes, que ens divertia de l'Ángel --i que vam patir a la pròpia carn-- era aquella entrada aspra que tenia. Antipàtic de collons. Un malcarat. Així que en aquesta, en la nostra primera maniobra d'aproximació, sentim que allò que la casualitat ens havia regalat se'ns en anava inevitablement pel colador dels desitjos. Després, amb la proximitat que et dóna el temps, t'adones que aquella actitud no era més que un escut protector que intentava salvaguardar --possiblement de la seva enorme popularitat-- una autèntica reserva natural de bondat i amor. D'aquella bondat i d'aquell amor que és, per sempre, incondicional.

Va pujar als escenaris quan era un nen. A la primera reunió que vam tenir-hi ens va portar el currículum imprès en paper. Era així. Immens per a tot. Fullejant aquella vida a pàgines, vam intuir dues coses: que érem uns incauts i que la desforestació del planeta era un fet si anava repartint les seves gestes impreses amb tanta alegria.

Si bé és cert que la retina col·lectiva es contrau amb el 'ñapas' que va encarnar a 'Manolo y Benito', la vasta i prolífica carrera d'Ángel de Andrés tenia al teatre, la televisió o el cine la capil·laritat de l'Amazones: 'Aquí no paga nadie', 'Macbeth', 'El retablo de las maravillas', '¿Qué he hecho yo para merecer esto?', '800 balas', 'Taxi', 'Carlos, Rey Emperador', 'Platos rotos'...

Perquè es facin una idea de quin tipus d'actor era Ángel de Andrés, en moltes ocasions --en aquelles eternes esperes del cine o de la televisió entre seqüència i seqüència-- es quedava adormit en una cadira. Però quan arribava el moment d'entrar en acció, s'aixecava, anava fins a la marca i ho clavava a la primera, tornava a la cadira i agafava el son un altre cop. Era tan gran que era capaç d'assajar i passar el text adormit. 

"Vés a veure què estan fent els nois", li deia a José Triana, el seu representant i amic. Érem els seus nois. "Li vau donar tanta alegria amb la pel·lícula i la sèrie". A molts pot ser que els sembli inoportú ressaltar-ho, però 'Pelotas' es va gestar gràcies a ell, que va arribar un dia al rodatge de 'Tapes' i ens va dir: "El xinès i jo hem de fer una sèrie. Penseu alguna cosa, collons. Tant cap que teniu...".

Notícies relacionades

Mor l'actor Ángel de Andrés López, el popular Manolo de 'Manos a la obra'

Per què Pujol torna al pujolisme

Per Triana, vam saber fa uns dies que vivia un moment dolç, que s'havia pres molt seriosament el tema de la salut, que s'havia aprimat 40 quilos, que l'amor havia tornat per agafar-lo molt fort de la mà, que caminava feliç, que tot anava bé.

Per això... per això, Ángel de Andrés López, ens ha agafat tan desprevinguts que te n'hagis anat així. Tan desprevinguts com aquella tarda de diumenge en què vas aparèixer per aquell bar per carambola.