El canvi que ja estem construint

Aquest últim ha sigut un any de grans expectatives i de grans esperances. Hem vist milions de persones exigint als carrers i a les urnes nous aires, noves polítiques i noves maneres de fer les coses. També hem vist arrogància, nervis i desdeny entre els que sempre han manat. Entre els que, interessadament, voldrien mostrar que tot intent de canvi està condemnat al fracàs. I que qui vingui acabarà, fatalment, convertint-se en un més dels de sempre. A Barcelona estem demostrant que les coses poden ser d'una altra manera. I no només perquè les institucions s'hagin omplert de gent comuna, que no provenia de les famílies de sempre ni tenia vincles amb els grans poders fàctics. També perquè les polítiques de fons, les que afecten les condicions de vida concretes dels veïns i veïnes de la ciutat, comencen a ser unes altres. Ja l'octubre de l'any passat, vam començar a mostrar que es podien fer polítiques alternatives en molts àmbits, començant pels pressupostos i els impostos. I que els diners de tots podien servir no només per fer més, sinó per fer-ho diferent i millor.

Primer vam decidir que hi havia 100 milions d'euros que no podien quedar-se a la caixa. Ens van dir que no es podia. Que no hi havia manera de superar l'asfixiant cotilla de la llei Montoro, aprovada pel PP i CiU. Que no hi havia manera de desafiar les exigències austeritàries de la troica per a tota l'Europa del sud. Però ho vam fer. Això va permetre finançar un pla de rescat social destinat especialment als que s'ho estan passant més malament amb la crisi. Incloïa, entre altres mesures, més beques de menjador, un creixement exponencial de les ajudes a la vivenda per a famílies sense ingressos o la multiplicació dels plans d'ocupació.

Poc després, al mes de desembre, ens van dir que no teníem política fiscal. I vam aprovar unes ordenances que suposaven un gir complet en la política impositiva de CiU. Es van bloquejar els augments indiscriminats en el rebut de l'IBI. L'impost es va congelar a la immensa majoria de la població i es va augmentar a una petita minoria rica, cosa que va servir per assistir les més famílies amb rendes més baixes. Al mateix temps, es van aprovar ajudes fiscals al món de la cultura, al petit comerç, als autònoms, a les associacions veïnals. Tot plegat està contribuint a forjar un model fiscal barceloní propi, més just i redistributiu.

I ara, quan molts anunciaven un fracàs, s'ha aprovat una nova proposta pressupostària. Amb ella es destinen 275 milions d'euros més a inversions socials i en barris. El canvi és enorme. Un augment del 33% de les polítiques de serveis i promoció social. Un augment del 6% de les partides destinades a dinamitzar l'activitat econòmica i impulsar l'ocupació de qualitat. Més recursos per a tots i cadascun dels deu districtes de la ciutat. Hi ha qui voldrà minimitzar aquesta transformació buscant falses polèmiques i titulars esbiaixats. La ciutadania hauria de fixar-se en els avanços concrets que tot això suposa. L'arribada del metro a barris postergats com la Zona Franca. 3.500 nens i nenes més amb millor alimentació. Els pressupostos amb la inversió més gran en vivenda de lloguer social. Més serveis de teleassistència per a les persones grans. Dignificació del treball invisible de tantes dones. Un creixement notable dels programes de salut comunitària. Un impuls decisiu a l'economia cooperativa, al software lliure, a les polítiques contra la violència masclista.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

I això, sense ni una sola retallada social. I amb un govern d'11 regidors. Que per descomptat no ha estat sol. Que ha comptat, sobretot, amb el suport (moltes vegades crític, com és obvi) d'ERC, del PSC i de la CUP. Aquest front ampli, plural, no deixa dormir els que voldrien una Barcelona conservadora, paralitzada pel fatalisme i condescendent amb la creixent desigualtat. Però ha mostrat que quan s'anteposen a les sigles les necessitats de la majoria, el que sembla difícil, fins i tot impossible, pot fer-se realitat.

És molt, sens dubte, el que queda per corregir, per millorar, per estar a l'altura de les demandes ciutadanes del nostre temps. Avui, no obstant, tenim modestes però sòlides raons per aixecar-nos contra la resignació. Contra els que prefereixen obstinar-se en el mantra que tots són iguals. Davant els profetes del desànim, Barcelona llança avui un missatge d'esperança. A moltes altres ciutats de Catalunya, d'Espanya, i també d'Europa. Un any després, mostrem que es pot. Que hi ha alternatives. I que les estem construint. Amb valentia, amb audàcia, amb aliances, amb amor per la nostra gent, i sense demanar permís als privilegiats de sempre.