anàlisi
Les elits laboristes hauran d'esperar
La decapitació política de Jeremy Corbyn haurà d’esperar. Els barons del Partit Laborista confiaven en un anunciat fracàs a les urnes de la seva pròpia formació en el superdijous per treure’s de sobre un líder que no desitjaven i que va arribar al capdavant del partit sense que ells poguessin oposar-s’hi.
La lectura dels resultats electorals no és fàcil perquè es dirimien coses molt diferents, però en la seva primera trobada amb les urnes Corbyn no només ha aconseguit salvar els mobles d’un partit que vivia en una fase d’imparable i accelerada erosió des dels temps gloriosos de Tony Blair i l’avui oblidada tercera via. El líder laborista ha recuperat per al seu partit l’alcaldia de Londres vuit anys després d’haver-la entregat a un tory llampant i populista com Boris Johnson. Que un partit en plena decadència recuperi una de les grans capitals europees que és a més a més el principal centre financer europeu i que ho faci quan al si del partit s’ha desencadenat una lletja polèmica sobre l’antisemitisme no és una gesta menor. Tot al contrari.
A la resta de municipis d’Anglaterra que renovaven el consistori, els resultats també han sigut millors del que s’esperava i encara que a Escòcia el laborisme que era hegemònic abans de l’eclosió de l’independentisme ara queda en un tercer lloc al Parlament de Holyrood, al darrere d’un renascut partit conservador en aquelles terres del nord, les pèrdues han sigut menors del que es preveia. I a Gal·les segueix sent el primer partit encara que ha quedat en minoria.
Ciutadans indignats
Al Partit Laborista li està passant una cosa molt semblant, encara que des de l’extrem contrari de l’arc ideològic, al que passa entre els republicans als Estats Units amb Donald Trump. És la pèrdua de pes de les elits del partit el que els porta a la paràlisi i a la impotència davant de fenòmens que no poden controlar. Són els ciutadans indignats amb el poder, es diguin elits o es diguin casta, els que fan sentir la seva veu de forma directa.
Notícies relacionadesHistòricament, l’elecció del líder laborista l’ordien els diputats del partit entre les parets forrades de fusta fosca dels petits despatxos i els molts bars del Parlament de Westminster. La flor i nata del laborisme disposava d’una tercera part dels vots en l’elecció del líder (la resta corresponia a afiliats i sindicats). Un nou reglament va donar a cada representant parlamentari un vot, igual al de qualsevol afiliat. Per animar l’elecció del líder que havia de succeir Ed Miliband alguns diputats amb escassa visió de com respirava una societat extenuada per la crisi van decidir impulsar la candidatura d’un radical com Corbyn creient que no aconseguiria mai la victòria. Però ho va fer.
Les eleccions de dijous passat eren l’oportunitat amb què aquelles elits comptaven per desfer-se del líder inesperat i se’ls ha tornat a escapar de les mans.
