Editorial
Desenllaç judicial del 'cas Benítez'
Dos anys i mig després dels fets, la mort de Juan Andrés Benítez al Raval barceloní després d'un violent forcejament amb els Mossos d'Esquadra va rebre ahir l'arxivament judicial a penes 35 minuts després d'iniciada una vista que havia generat molta expectació. L'acord a què van arribar les parts -els vuit agents implicats, la fiscalia, la família de la víctima i l'acusació popular- pot semblar sorprenent donada l'alta tensió que ha envoltat la instrucció del cas i l'animadversió de les posicions de les parts. Però és probable que el pacte hagi sigut el millor, perquè en el que és essencial imparteix justícia en el sentit moral del terme i estableix que el ciutadà Benítez va ser víctima d'un homicidi imprudent comès per sis mossos que ara són condemnats a dos anys de presó.
Al marge del dany irreparable de la mort de Benítez, el pitjor d'aquest cas ha sigut l'actitud mostrada pels Mossos des que la tesi de la mort accidental de la víctima va començar a perdre consistència. Les amenaces a veïns del Raval que havien gravat els cops dels agents a Benítez ja van ser impròpies de la policia d'un país democràtic. Tant o més lamentable va ser l'actitud de fer pinya -fins i tot física- en el cos al voltant dels agents implicats, un corporativisme mal entès que no beneficia gens el prestigi dels Mossos. I estratagemes com el d'alguns dels acusats de rasurar-se per impedir el rastreig de possibles drogues en el seu cos van augmentar el malestar d'una ciutadania que ja havia vist amb estupor les (finalment fallides) maniobres d'Interior per defugir responsabilitats en el cas d'Ester Quintana, la dona que va perdre un ull per un projectil de goma policial.
El cas de Benítez es tanca sense que científicament s'hagi pogut establir una segura relació causa-efecte entre els cops que li van etzibar els Mossos i la seva mort. Però que els agents implicats hagin acceptat ser condemnats per homicidi per imprudència greu és molt revelador del fet que saben que no van actuar com havien d'actuar. No aniran a la presó, però estaran dos anys sense treballar ni cobrar i cinc anys més inhabilitats. Un deshonor que és personal, però del qual no pot sentir-se aliè el cos. La lliçó és clara: la policia ha de mesurar sempre l'ús de la força, i si s'extralimita ha d'assumir-ne les conseqüències, sense argúcies .
