Economia i comerç secrets

La diplomàcia secreta ha donat a llum un fill postmodern: l'economia i el comerç secrets. Així ho acrediten els documents donats a conèixer per Greenpeace Holanda relatius a les negociacions del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió (TTIP per a tots els públics), on tot el que és conflictiu és al capdavall secret i s'oculta en una regió d'ombres a la qual només tenen accés els negociadors europeus i nord-americans. Si fins ara hi havia preocupació sobre la conveniència del procés en curs, ara l'alarma a Europa està més que justificada perquè una cultura política de molt llarga tradició corre el risc de patir una mutació genètica en nom de la macroeconomia i les finances globals.

Els negociadors es parapeten en la grandiositat de les xifres per justificar el que sembla poc defensable: els Estats Units i la Unió Europea sumen el 60% del PIB mundial i el 30% dels intercanvis comercials; més de 800 milions de consumidors esperen amb candeletes el mannà del lliure comerç i el flux de capitals sense restriccions. Però no hi ha manera de llegir negre sobre blanc el que es negocia i el que s'acorda per deduir de tot plegat com influirà en les nostres vides, en el model social europeu, per si mateix bastant castigat per la crisi. Potser és aquesta la raó del secretisme, de l'opacitat extrema: l'encobriment dels costos social, mediambiental i polític; el dany que pot causar tot a l'ecosistema que denominem Europa.

¿Com és possible no alarmar-se quan hi ha fins a quatre estadis de consulta diferents de la documentació produïda per les negociacions? ¿Com és possible acceptar un procés en què els eurodiputats només poden consultar en una sala reservada els documents dels escalafons 2 i 3, i ni tan sols això poden fer en els de la categoria o nivell 4? ¿Quin valor donaran en el futur a la sobirania popular els negociadors d'avui si s'acullen a la foscor pròpia de les informacions reservades? ¿Quin futur espera a la divisió de poders si se sospesa la possibilitat que instàncies d'arbitratge suplantin els tribunals ordinaris quan sorgeixi un conflicte en l'aplicació o la interpretació del TTIP? ¿Quin imprecís paper es reserva als estats, adherits a l'Organització Mundial de Comerç i firmants dels acords de París per contenir l'escalfament del planeta, si l'esbós d'acord ni tan sols esmenta les obligacions contretes?

Als Estats Units abunden les veus que posen com a exemple i referència el tractat transpacífic (TPP) per defensar la necessitat i les bondats del TTIP. Totes les comparacions són odioses i aquesta no és una excepció a aquesta afirmació: la diversitat de cultures polítiques reunides en el TPP és bastant més gran que el marc de referència construït des que els pares fundadors de la Unió Europea van posar la primera pedra. En un tractat econòmic en què caben Austràlia, Brunei, el Canadà, Xile, els Estats Units, el Japó, Malàisia, Mèxic, Nova Zelanda, el Perú, Singapur i el Vietnam és possible trobar moltes coses, però no afinitats polítiques, de pensament polític; no hi ha rastre d'un ecosistema polític compartit.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Units, el TTIP i el TPP sumen, es diu, la meitat del comerç mundial i dos terços de l'economia global. Però ningú sap quin benefici reporta tot això més enllà dels comptables per a les grans empreses. Aquesta tendència a gestionar xifres astronòmiques per justificar el que es negocia no fa més que incrementar la sospita que potser altres xifres incommensurables no conegudes, però igualment versemblants, justifiquen l'ocultació de tot el que es discuteix. Per exemple, quants i en quina mesura veuran afectats a la baixa els mecanismes de protecció de què depenen, fonamentals per mantenir la cohesió social i contenir la tendència a la desigualtat en espais cada vegada més grans de l'economia. Les garanties donades fins ara per Cecilia Malmström, comissària de Comerç de la Unió Europea, són clamorosament insuficients i genèriques.

És possible que tot formi part del procés imparable de concentració empresarial i de les finances, que el comerç sense cauteles pretengui dissenyar el futur. En aquest cas resulta encara més inquietant la tendència a desposseir la UE i els estats del caràcter tutelar, regulador, que figura en els seus tractats. I tal inquietud no afecta tan sols les conseqüències de la debilitat d'uns estats disminuïts en les seves prerrogatives, sinó que és un ingredient d'inestimable ajuda en el discurs euroescèptic, aquell que aspira a posar el valor de la nació per sobre de la identitat i dels valors europeus. Aquesta ocultació del que es cou en les negociacions del TTIP seria un exercici de barroeria extrema si no fos, com sembla que ho és, una amenaça de futur, una submissió a regles alienes al que es pot esperar de la construcció d'Europa.