¿'Sorpasso' o escapada?

Un maduret simpàtic i fanfarró coneix un jove estudiant en ple 'ferragosto' romà. Malgrat els seus caràcters antagònics, Bruno (Vittorio Gassman) convenç el tímid Roberto (Jean-Louis Trintignant) per emprendre una odissea sobre rodes i a tot gas, sense reparar en els perills de la carretera. D’aquí el títol de la tragicomèdia dirigida el 1962 per Dino Risi: 'Il sorpasso', que en italià significa «avançament» però que a Espanya es va estrenar com 'La escapada'.

«¡Sorpasso!», van cridar ufanosos els italians quan el seu PIB nacional va superar el del Regne Unit. «¡Sorpasso!», va clamar el califa Julio Anguita mentre, en els últims cops de cua del felipisme, es conjurava amb José María Aznar perquè Izquierda Unida avancés el PSOE... i aquest es precipités pel barranc. No hi va haver estimbada, ni avançament, ni califat; sí vuit anys d’aznarato.

'Sorpasso' és, també, l’eslògan de la la coalició/absorció electoral de Podem i IU, que redibuixarà el mapa polític espanyol del 26-J. La fusió entre l’anomenada nova política i el vell comunisme, esperonada per les presses de Podem i l’asfíxia financera d’IU, és la principal novetat, si no l’única, d’aquesta frustrant segona volta del 20-D.

De les diferències entre Bruno (Pablo Iglesias) i Roberto (Alberto Garzón) en dóna fe l’hemeroteca. Però a l’èmul de la UCD (Garzón 'dixit') i al «barrufet rondinaire» (en paraules d’Iglesias) els uneixen ara l’atzar, la necessitat i, sobretot, la llei d’Hondt. Segur que sabran esquivar-les.

El vot de la por

Notícies relacionades

Pedro Sánchez rebutja l'oferta de Podem per anar en coalició al Senat

Rajoy recupera la promesa d'esborrar la fusió de Navarra amb Euskadi de la Constitució

Amb la política passa com amb la patologia humana: l’aparició d’un cos estrany comporta l’aparició d’anticossos. Agitarà l’espantall dels «radicals» el PP de Rajoy, evocant si cal el Front Popular republicà a la recerca del vot útil conservador. I també el PSOE de Sánchez, presentant l’extrema esquerra com una amenaça per al progrés, a sobre de cooperadora necessària per a la continuïtat de la dreta. Una altra vegada, el vot de la por.

Després de moltes aventures i avançaments, l’escapada de Bruno i Roberto té un desenllaç tràgic. Però la història no té per què repetir-se. O sí.