¿Un alcalde musulmà a Europa és notícia?

Pensava que a la vella i respectuosa Europa, parlar de les creences dels personatges públics era cosa d’un altre temps. Com tampoc s’espera que un càrrec públic faci referència a la seva tradició religiosa o a la dels altres durant l’exercici de les seves funcions. Això son les coses que un pensa dels estats laics o aconfessionals.

Doncs es veu que estava equivocat. L’elecció, el passat dissabte 7 de maig, de Sadiq Kahn com alcalde de l’Autoritat del Gran Londres (GLA en les seves sigles angleses) va desencadenar un seguit de titulars com el que obre aquest article en la majoria de mitjans europeus. Ni tan sols el progressista The Guardian es va escapar a la tendència. Llegint-lo es com em vaig assabentar de les creences religioses del candidat laborista capaç de derrotar els conservadors després dels vuit anys de desastrosa gestió municipal del pintoresc Boris Johnson. Sí. Aquest aristòcrata ros, amb un aire de família amb Donald Trump, que amb les seves polítiques ha gairebé expulsat de la ciutat els seus habitants més humils. Aquells que amb els seus impostos i amb l’esforç de moltes generacions varen fer de Londres una de les capitals globals.

Anant a la cosa, em sorprèn que els titulars de portada no hagin estat d’aquesta mena: “Els laboristes li prenen a Cameron la joia de la Corona: Londres torna a mans de la socialdemocràcia”.

Un titular d’aquest estil no hauria impedit tractar en el cos de l’article que, entre les moltes baixeses usades pels tories per impedir la victòria laborista, els conservadors es van afartar d’assenyalar que Mr. Kahn era diferent. No era un d’ells. Era un musulmà… Una campanya d’aquesta mena es la que varen intentar els republicans dels EUA contra Obama en la seva primera elecció. Allà per l’any 2007. No perquè sigui cap crim ser musulmà als EUA, sembla més mal vist ser ateu, sinó perquè segons en quina boca estigui o en quines pantalles aparegui el terme sona a sinònim de terrorista. Hi ha islamofòbia als Estats Units d’Amèrica.

I sembla que a Europa també. Els titulars sobre l’alcalde de Londres son indicatius d’això. No recordo que quan Ada Colau va resultar ser la candidata més votada a Barcelona en les passades eleccions municipals el titular mencionés que era una dona. Es parlava d’una activista, que el 15-M entrava a l’Ajuntament... Cap titular reflectia el que per altra banda es una realitat històrica. Es la primera dona escollida com a alcaldessa de Barcelona. La dada queda per a les cròniques. No va resultar rellevant en el primer terme de les noticies. I me n'alegro. Que les diferències entre persones no siguin notícia es una bona notícia. El que resulta rellevant són les idees d’aquestes persones a les quals els ciutadans han donat un suport majoritari.

Però l'ús de la qüestió és un altre. Sembla que el símptoma  reflectit en els titulars de la premsa europea d’aquests dies sobre el nou alcalde laborista de Londres ve d’una profunda malaltia. La islamofòbia rampant que sembla haver-se apropiat d’Europa. Amb una intensitat particular des que a l’estiu del 2015 centenars de milers de refugiats desesperats es varen jugar la vida per creuar alguns braços de mar per buscar refugi a la beneïda Europa.

Aquesta mateixa Europa que durant cinc anys ha assistit amb indiferència, fingida o no però fàctica en qualsevol cas, al desastre d’una guerra davant de les seves portes. Una guerra fratricida que, com totes les guerres, ha provocat una pila de víctimes innocents. Centenars de milers de morts però sobretot milions de famílies que s’han quedat sense un lloc segur on viure i sense un lloc en el que construir els seus projectes de vida.

Sembla que els culpables de ser refugiats siguin els mateixos refugiats. Per ser-ho i per ser majoritàriament musulmans. Les imatges de conciutadans europeus maltractant els que fugen del desastre (¿de debò son conciutadans meus?), en molts casos oblidant els propis èxodes, negant-los el pas per la frontera i dient-los que “només deixaran passar els que no siguin musulmans” com escridassaven alguns “líders” de països europeus (els balcànics entre d’altres) que fa pocs anys pregaven perquè se’ls obrissin les portes de la UE (no per ser cristians, espero...).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per acabar, el pitjor, a més dels ja esmentats titulars i de les declaracions públiques rebutjant refugiats per ser musulmans, en el recentment publicat informe de la fundació SETA (Foundation for Politic and Social Research) el capítol dedicat a la islamofòbia a Espanya posa els pèls de punta. En el darrer any, malgrat les afirmacions en sentit contrari del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, han crescut en un 400% els atacs islamofòbics denunciats. Això s’ha notat particularment a Catalunya, on l’interès d’alguns per la comunitat islàmica no va més enllà de buscar suports i vots pel procés. No fos que passi, com deia fa uns anys Marta Ferrusola, que ens “converteixin les esglésies romàniques en mesquites”. ¿De debò és casual que l’única gran capital europea que no compta amb cap mesquita sigui Barcelona?

Ho hem de reconèixer. La islamofòbia existeix i habita entre nosaltres. I no es un veí de fiar.