Hem posat en marxa col·lectivament una operació de país com mai havíem fet. El 9 de gener va començar una legislatura diferent a totes les viscudes anteriorment i que, en paraules del president Puigdemont, ens ha de portar de la postautonomia a la preindependència. Molt complicat i molt difícil. Ho sabem. Però també sabem que és necessari i possible. Necessari per garantir el futur econòmic, social, cultural i lingüístic de Catalunya. Possible perquè depèn de la voluntat de la gent de Catalunya: hem decidit posar a les nostres mans el nostre futur col·lectiu.
En aquest context no deixa de sorprendre'm la persistència d'alguns a obrir debats per buscar la diferència quan resulta més necessària que mai la unitat d'aquells que creiem que la independència és necessària i possible. A mi m'hauria agradat que a les properes eleccions generals hi hagués hagut una llista independentista unitària. No comparteixo la tesi que el plebiscit ja s'ha fet, perquè el procés independentista requereix un plebiscit continu. Per això crec que ha sigut un error no fer un Junts pel Sí a Madrid.
No m'impressionen els arguments que diuen que ho demanem des de CDC per por dels resultats electorals. Amb tota humilitat i amb tota la modèstia, la gent de Convergència no tenim cap por. Som gent acostumada que ens enterrin abans de morir. Ja ha passat altres vegades. La realitat és que la base social que representa CDC és molt àmplia, només cal recordar -per exemple- que, encara no fa un any, vàrem guanyar les eleccions municipals a Catalunya. Tenim plena confiança en el que som i en el que representem.
Però la qüestió no és la posició partidista d'un o altres, la qüestió és practicar la unitat i fer tot el que sigui possible per poder donar contínuament i sostingudament un missatge: que en aquests moments de la nostra història col·lectiva no hi ha res més rellevant i més necessari que garantir l'èxit del procés.
Ara passa que aquest camí de la diferenciació ens porta, també per iniciativa d'ERC, a un debat que té categoria d'autogol. Plantejar que hi ha marge fiscal en la gestió dels insignificants trams autonòmics que té concedits la Generalitat per un injust model de finançament equival a donar la raó al que diuen C's, PSC i CSQP. En les diferents intervencions al Parlament d'aquestes formacions polítiques, es diu al govern de Puigdemont una vegada i una altra que sí que té marge i que aprofiti les competències de què disposa, ignorant així quina és la realitat. I aquesta no és altra que la següent: una dependència total (i fins i tot humiliant) en la gestió dels ingressos de la Generalitat.
Siguem seriosos: no hi ha marge. ¡Què més voldríem! Tots els impostos que s'han creat darrerament han estat impugnats. I ja tenim una de les pressions fiscals més altes. Per cert, respecte a la despesa, estem igualment collats, ja que les normatives bàsiques de l'Estat espanyol ens obliguen a atendre uns compromisos sobre els quals ni tan sols podem incidir amb normativa pròpia. Ens ho recorren tot.
Notícies relacionadesDonar la sensació ara, per un interès que té aires electorals, que hi ha marge per fer les coses diferents és sorprenent. Com a mínim és un contrasentit en el propòsit necessari i possible d'assolir la independència. ¿Com explicarem ara que cal tenir un Estat propi per poder gestionar els recursos dels catalans, per no haver de patir més retallades, per poder disposar d'una agència tributària més eficaç, etc., si donem el missatge que amb les eines que tenim podem modular el FLA o incrementar els recursos? ¿Ara resulta que sí que es pot? Si sabem que aquest marge no existeix i que estem exhausts de buscar mil solucions que de fet no ho són, ¿per què s'obre aquest debat que no ens portarà cap benefici per a la ciutadania?
Hi ha la possibilitat de fer-ho bé. És el propòsit que tenim. I és tan senzill com no descentrar l'objectiu i treballar amb eficàcia des de la unitat i el compromís.
