Nova esquerra, ¿nova o casposa?

Lamentablement, no va ser possible formar un Govern de coalició de centre-esquerra amb el qual s'hauria obert una nova etapa política al nostre país, i amb ella una nova esperança per als milions d'espanyols que van votar a favor del canvi. Es va frustrar un projecte que hauria permès abordar amb consens i idees renovades els grans problemes del país: l'atur, la corrupció, les duplicitats administratives, les tensions territorials i l'educació. No ha sigut possible. Som molts els que assenyalem un responsable principal de la nostra frustració: Podem, i, en particular, Pablo Iglesias i el seu radicalisme verbal, que tant recorda el llenguatge de ciclostil clandestí dels anys 60 i 70 del segle passat. Una versió actualitzada de Lenin, González i Anguita, han dit.

No poso en dubte la pertinència d'un moviment de fondo calat social, resultant de la depressió econòmica que ens manté en suspens i que tant ha perjudicat els que menys tenen. L'arrel ètica i les acusacions encertades del moviment indignat no s'han de prendre a la lleugera. Responen a una crisi sistèmica que va molt més enllà del sotrac econòmic o de la corrupció estructural. Creixen en paral·lel la misèria i el luxe, les necessitats més bàsiques i el malbaratament, la pobresa i l'ostentació. Hi ha una base social àmplia que avui contesta obertament el neoliberalisme i la seva seqüela més greu: la desigualtat.

Ara bé, la pretensió de Podem de portar la protesta i la tensió social per camins veterocomunistes amb un discurs arrogant i menyspreador respecte a la resta de formacions polítiques resulta anacrònica. La seva negativa a negociar amb la socialdemocràcia (en un altre temps era amb els blancs o els menxevics) té certa similitud amb les acusacions i diatribes comunistes llançades contra els partits de la Segona Internacional que serien finalment els protagonistes de l'Europa de progrés social que va seguir la segona guerra mundial.

¿Recorden les connivències antisocialistes de comunistes i nazis a l'Alemanya de preguerra? Jo escolto el que em semblen ressons d'aquelles pulles en les arrogants paraules d'Iglesias, que semblen més aviat destinades a crispar els ànims de les masses i predisposar-les a l'assalt de la Moncloa que a pensar una alternativa econòmica i territorial de progrés. El seu desig de controlar el Centre Nacional d'Intel·ligència em va deixar pensatiu. No és que el secretisme d'Estat em sigui particularment grat, però qualsevol aprenent de l'agitació sap que resulta impossible fer saltar el sistema pels aires sense apropiar-se dels mecanismes íntims del poder. Això ja ho vam veure durant el Terror francès, en els comunismes d'obediència, en els feixismes. Més, no.

Una àmplia majoria progressista d'aquest país desitja reformes profundes del capitalisme neoliberal. Espera amb ansietat noves propostes econòmiques; exigeix que es posin límits raonables a l'enriquiment personal i un fre a l'especulació borsària i el tràfic de capitals. Però no recolzem la marxa enrere a l'estil Maduro ni estem per redescobrir l'Alemanya de l'Est. Hem llegit Orwell i Koestler i Gide i Judt, i tants altres que ens han previngut contra els idealismes radicals. ¡Compte quan la bondat es defensa prescindint de les bones persones! Vam ser testimonis del ridícul maoisme de Sartre i del castrisme de l'esquerra francesa; per això ens alarmen les frívoles posicions polítiques de Podem respecte a Veneçuela, ETA o el terrorisme. Per no parlar de la seva picada d'ullet, tàctica i oportunista, a l'independentisme, quan podria sumar-se a la racionalitat federal.

Vivim en una Espanya políticament plural i culturalment diversa que ve de la millor etapa de la seva història. Aquest és un patrimoni que no hem de malgastar. El discurs podemista fa pudor de ranci; no té la frescor que es podria esperar d'una revolta imaginativa de principis del segle XXI; s'enreda en les teranyines vuitcentistes del Manifest Comunista quan no en l'estalinisme. Veieu, si no, la consulta a les bases, una variant actualitzada de l'exaltació democràtica del Gran Timoner; veieu la depuració de Sergio Pascual; veieu el pacte de conveniència amb Izquierda Unida, el poc que queda de l'eurocomunisme a Europa. És curiós que un partit que neix a la universitat neixi ancorat en un passat intel·lectual caspós, demagògic, de la pràctica política del qual només queden aïllades rèmores en procés d'autoliquidació.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Lamentablement, ens ve al damunt una legislatura possiblement presidida pel PP de sempre gràcies a la verbositat de bar de copes dels acabats d'arribar a l'esquerra, amb un ardor anticapitalista que pot acabar en una decebedora, ineficaç i gastada gesticulació.

Catedràtic de Cirurgia (UAB).