Fujimori 'ressuscitat'

L'any 2002, ja defenestrat Alberto Fujimori, un taxista peruà em va explicar sense rubor que sempre que va poder va votar pel 'Chino', sobrenom amb què es coneixia popularment l'esmentat polític. Era la primera vegada que anava al Perú i al parlar amb la gent era fàcil adonar-se de l'àmplia legitimitat i suport que va arribar a tenir el seu règim construït durant la dècada dels 90, en amplis sectors socials. Certament, al llarg d'aquests anys Fujimori va transformar el país. Al Perú anterior a la seva arribada al poder no hi havia grans gasolineres, cotxes japonesos, cartells publicitaris lluminosos ni grans centres comercials. Però més enllà de l'obertura del país al mercat global, el govern de Fujimori també va promoure el desprestigi de tot allò 'polític', al mateix temps que va exalçar un discurs de mà dura, ordre i 'decisions tècniques'. Amb aquest missatge 'antipolític', va impulsar un pla de desprestigi de les institucions representatives i de cooptació, extorsió i manipulació dels mitjans de comunicació.

Aquest model, òbviament, va generar guanyadors i perdedors. Hi van guanyar els empresaris que es van connectar amb el mercat global i els gremis que es van aliar amb el fujimorisme, que controlaven discrecionalment els diners de l'erari públic i es consideraven els amos del país. També van creure que hi guanyarien socialment un ampli sector del comerç informal, els pobres de les perifèries urbanes mancats d'organització i l'extensa xarxa d'Esglésies evangèliques.

Però ¿per què parlar d'aquest incòmode passat en aquest article? ¿És lícit recordar aquesta llunyana realitat a l'hora de parlar de les eleccions peruanes del pròxim 5 de juny? La resposta és que sí val la pena fer memòria del que va passar als anys 90, com a mínim per dues raons. La primera és pel que és i representa la candidata Keiko Fujimori; i la segona, per la dinàmica electoral que es preveu en aquest final de campanya.

Respecte a la primera raó, convé assenyalar que Keiko no solament és filla de qui va ser president del Perú, si no que també, des del 1994, va exercir de primera dama i va representar el Govern en cimeres internacionals. Després, una vegada encausat i jutjat el seu pare, Keiko va assumir liderar el fujimorisme i representar-lo a les institucions i, l'abril del 2006, va ser elegida congressista de la república peruana pel departament de Lima, i es va convertir en la política amb més suport electoral del país en aquella contesa. Des d'aleshores Keiko va ser diputada i va liderar el 'fujimorisme orgànic' al Congrés fins que es va presentar com a candidata a la presidència de la república el 2011.

Keiko va quedar en segona posició per darrere d'Ollanta Humala. No obstant, aquesta derrota no va suposar l'abandonament de la seva ambició política. A partir de llavors va començar a construir una àmplia organització al llarg del territori per tornar a presentar-se com a candidata el 2016. Avui, cinc anys més tard, encapçala una candidatura anomenada Força Popular i, després de guanyar en la primera volta amb el 39,8% dels vots, s'enfrontarà el dia 5 de juny amb el candidat liberal Pedro Pablo Kuczynski, que encapçala la candidatura Peruans pel Canvi.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Aquí és quan cal parlar de la segona raó per la qual és important fer referència al passat, concretament a les eleccions que van suposar l'arribada al poder d'Alberto Fujimori el 1990. En aquelles eleccions es van disputar la presidència, en segona volta, Fujimori i Mario Vargas Llosa, dues figures ben oposades. Mario era un intel·lectual blanc, ric i prestigiós recolzat per la comunitat internacional i amb un programa neoliberal. Alberto, un enginyer agrònom descendent d'immigrants japonesos amb un programa ambigu i un discurs que apel·lava al 'poble'.

Avui, 26 anys després, la dinàmica electoral que enfronta Keiko Fujimori i Pablo Kuczynski té semblances amb la del 1990. Per una banda, Kuczynski és un polític neoliberal provinent de les elits tradicionals, respectat per les organitzacions financeres internacionals i que ha sigut dues vegades ministre i, per l'altra, Keiko assegura que representa els electors populars del camp i la ciutat i carrega contra la classe política tradicional, blanca i elitista. És obvi que Keiko no és el seu pare, ni tampoc Kuczynski és Vargas Llosa, i que la situació del Perú actual tampoc és la de finals dels 80, però sabem que la memòria col·lectiva sol ser més curta que la dels prejudicis (tal com vaig constatar amb el taxista que em va portar del Callo el 2002), així que davant el dilema de votar entre Fujimori o Kuczynski podem esperar-nos qualsevol cosa. En qualsevol cas si guanya Keiko podem veure un Fujimori 'reload' (ressuscitat), si bé no sabem si això significarà una fallida democràtica o una adaptació del fujimorisme a la nova institucionalitat.