Núria Espert, papessa

Veig la foto del papa Francesc amb el grup que formen les 900 superiores generals de congregacions religioses d’arreu del món. Busco entre les moltes cares i hi trobo a faltar la de Núria Espert. Perquè ella és, de fet i per dret, en la congregació del teatre, la mare superiora. I seguint amb el paral·lel, dic que si aquesta obertura de l’Església cap a les dones que s’entreveu rere les paraules del Papa arribés a fer-se realitat, la Núria seria papessa i, com a tal, infal·lible, segura i certa.

    La Núria significa el grau suprem del nostre teatre. Així ho reconeix el premi Princesa d’Astúries de les Arts que acaben de concedir-li. I encara que escriure «exímia» corri el perill d’escudar-se en el tòpic, vull escriure, sense pudor, de la Núria exímia, així com de la Núria egrègia, de la Núria insigne i de la Núria il·lustre. 

    Però si escriure és recordar i recordar és reviure, vull escriure de la Núria/Gigi, de la Núria/Medea, de la Núria/Hamlet, de la Núria/Claire, de la Núria/Yerma, de la Núria/Mari Gaila, de la Núria/Fedra, de la Núria/Rosita, de la Núria/Pròsper, de la Núria/Celestina, de la Núria/Salomé, de la Núria/Bernarda, de la Núria/Lucrècia, de la Núria/Irina Nikolàievna Arkàdina (de la qual el Dr. Dorn segueix irremeiablament enamorat fins al moll de l’os), de la Núria/Lear i fins i tot de la Núria/Puta respectuosa.

    Totes elles, i més, són una sola Núria: l’actriu. Però també la companya, la consellera, l’estimulant, la combativa –sempre al capdavant quan ha calgut– la mestra (sense pretensió ni ànim de ser-ho), la de la trajectòria envejable, títol a títol, marcant el camí a qui volgués seguir-la, feta «d’aire i foc», en combustió permanent.

    Em fa feliç saber que quan, el dia de l’entrega, Núria pugi a l’escenari del Teatro Campoamor a rebre el seu premi, amb ella pujarà el teatre en majúscules, perquè ella, generosa, així ho vol. Com em fa feliç llegir aquestes paraules seves de fa tot just 24 hores: «Sempre em trobo el respecte per la gent que ha decidit viure una mica pitjor i centrar-se en el teatre».

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

    Confesso una cosa íntima: el dia que vaig veure la Núria a La violació de Lucrècia vaig plorar des del minut u fins al final. I encara llavors em va ser difícil, per una llarga estona, aturar les llàgrimes. Aquella torbació, aquella emoció incontenible, per una vegada no es devien a Shakespare, sinó a una Núria Espert en plenitud, que es reafirmava –i em reafirmava– en la felicitat del teatre.

    Gràcies, Núria.