L'ÀREA DE L'ESCRIPTOR
L'esperit de Cruyff
jmexposito33883707 granada 14 05 2016 rakitic entre doucou160514221041 /
Els madridistes hauran d’esperar una mica per celebrar el seu particular Tenerife. El guió semblava marcat, pocs equips són capaços de recuperar el to anímic després de perdre 12 punts en vuit jornades, però el Barça va reaccionar com ho fan els equips sobrats de talent i es va apoderar d’un campionat de Lliga quan unes jornades abans pintaven bastos.
Amb la consecució del seu 24è títol, el Barça ha matat dos pardals d’un tret. Primer, els dubtes que puguin tenir alguns culers de cara a l’any que ve, i segon, espolsar-se de sobre la síndrome Udo Lattek que venia arrossegant la institució des de la Lliga 81-82. Aquella temporada, el Barça va perdre incomprensiblement el títol quan faltaven cinc jornades i portava cinc punts d’avantatge sobre el segon, la Reial Societat d’Arconada, Zamora i Satrústegui.
Fidels a un estil
El Barça és un just vencedor. Dels candidats al títol, ha sigut l’únic que s’ha mantingut fidel a un estil basat en el futbol líric. L’Atlètic de Madrid també és fidel a un estil, el simeonisme, però aquest resulta vergonyós per als que es gasten un grapat d’euros amb la intenció de fer del futbol la diversió que els permeti sortir de tant en tant de la roda de l’hàmster. I pel que fa al Reial Madrid, en aquest moment del campionat i amb l’Onzena a punt de caramel, ningú sap a què juga l’equip dirigit per un entrenador que sembla que no vulgui ser-ho.
Els que anteposem la Champions als altres tornejos, ens ha costat una mica dissimular certa apatia cap a aquesta Lliga. Un substantiu passatger i injust cap a una institució que ha deixat de funcionar com una escopeta de fira. El millor antídot per curar aquesta indolència me’l va recomanar un amic. «Fes un tour informatiu per les cadenes d’àmbit espanyol i et tornarà la sang a les venes», em va dir. I tenia raó. Hi havia tantes ganes de deixar en evidència el Barça com a ideologia futbolística i social –ells, acostumats a guanyar per dret diví–, que gran part dels periodistes semblava que estaven prenent una ronda de canyes a El Chiringuito de Jugones. Molta rauxa i poc seny, encara que n’hi hagi alguns, com el cap d’aquesta secta de fanàtics, que emfatitzi les paraules com si estigués llegint les Taules de la Llei dictades pel déu del fracking.
Rellegint aquest últim paràgraf, me’n recordo d’una seqüència de la pel·lícula Risky business, un clàssic cinematogràfic entre els qui vam ser joves als anys 80, en què el protagonista, Joel Goodson, diu a l’acadèmic que l’està entrevistant amb la finalitat de poder entrar a la universitat: «Hi ha una cosa que he après amb els anys, i és que de tant en tant s’ha de saber dir: ¡però què carall!». Doncs sí. D’aquí 25 anys, quan els de la meva generació parlem del futbol amb el to agre d’una ceba, aquest Barça serà recordat com el Reial Madrid dels 50, el Brasil de 1970, la selecció d’Holanda de 1974 o el Milan d’Arrigo Sacchi.
Notícies relacionadesAbans del partit, un periodista va declarar que el Barça havia d’agafar-se a l’esperit de Cruyff i m’ha agradat la idea. Si l’esperit de Juanito va ser inventat per un especialista del marxandatge polític, l’esperit de Cruyff és real i és el que ha pres a l’equip aquella pàtina perdedora que fa la barbaritat de 35 anys va fer perdre una lliga que el FC Barcelona tenia guanyada quan només faltaven cinc jornades.
I és que de tant en tant s’ha de saber dir: ¡però què carall!
