Vinc, i no sé a què vinc

Diuen que a les cases d'apostes de Londres, la cançó d'Espanya-TVE es pagava bé si endevinaves a quant quedaria començant per la cua. Home, té el seu fonament. Això d'Eurovisió cada any és una petita tragèdia. No és un problema d'intèrpret: Barei és una cantant estupenda. És un problema de tema, de composició. Vist el que ha anat passant des de fa temps jo hauria contractat un arranjador perquè fes una versió moderna d'aquell passatge de la sarsuela La del manojo de rosas que diu «Hace tiempo que vengo al taller / y no sé a qué vengo». Potser hauria sigut un èxit. Diuen els experts que Eurovisió cultiva des de fa uns anys una estètica gai molt potent. A mi em sembla que Eurovisió tendeix cada vegada més al kindergarten. És com un gran Club Super3 musical i transeuropeu. Si posessin Pablo Motos i Jorge Salvador -els herois del programa infantil El hormiguero- al capdavant, aconseguirien una espuma molt més espectacular que la que hem vist a Estocolm. El premi a la nena més naïfdel festival a casa l'hi hem donat a la representant d'Alemanya, Jamie-Lee. Es va presentar vestida de conductora del trineu de Santa Claus. Portava una gorreta molt simpàtica, potser comprada en algun basar xinès de Hannover, que en la seva part superior simulava unes banyes de ren. Estava molt graciosa. Va quedar exactament en última posició. De qualsevol forma el més terrorífic és el que emet després TVE-1 amb el títol Objetivo Eurovisión. És un programet que fan després -per fortuna cada any més curt- que vol ser una espècie de fi de festa. Com poden comprendre, de festa, poca. El sol presentar Anne Igartiburu amb exemplar obediència. Ha d'anar omplint el programa com sigui, i que no sembli un funeral. Ens fa patir enormement.

A 'CUÉNTAME' S'INVENTEN ATEMPTATS .- Hi va haver un temps en què la família Alcántara era protagonista dels successos reals que van passar a Espanya. La dimissió de Suárez, l'atemptat a Carrero, l'incendi d'Alcalá 20... Era la singularitat, interessantíssima, de Cuéntame (TVE-1). Ara escenifiquen atemptats que mai van existir. Aquesta setmana s'han inventat el crim d'un general de l'exèrcit. Una bomba adhesiva al seu cotxe mentre circulava per Madrid. Són al novembre del 1984. Aquell any, i aquell mes, hi va haver tres atemptats: dos a Irun i un a Cestona. Cap a Madrid.