La reconstrucció de la història

Aquests dies, els mitjans de comunicació han celebrat -o recordat, segons la seva tendència- el naixement del moviment 15-M. No vull entrar en les seves raons, que n'hi havia. Però tenint en compte el to general del que s'ha dit, es podria deduir que, fa cinc anys, tot el peix ja estava venut. És a dir, que va ser aquella guspira la que va incendiar la praderia del paisatge polític espanyol, en va esquerdar l'estructura tradicional de partits i ens va conduir, cinc anys més tard, a la complexa situació actual.

Els humans tenim una coneguda tendència a l'autoengany, amb poderoses arrels modelades per l'evolució, que ha anat seleccionant les característiques més favorables a la reproducció. Aquesta constatació avui ja és un fet incontrovertible en tots els manuals de biologia del comportament. Com a mostra, els recomano una atractiva divulgació d'un vell treball de Robert Wright (1994) al seu The Moral Animal, on trobaran unes precioses pàgines sobre la capacitat d'engany dels acadèmics, que fàcilment s'estenen a la resta de l'espècie.

Aquest autoengany antropològic es posa en relleu, especialment, en la nostra capacitat de redefinir el passat des de la nostra talaia d'avui, és a dir, del resultat final. I en aquesta reconstrucció de la història, personal o col·lectiva, hi juga tant l'autoengany com la impossibilitat, també evolutiva, d'incorporar la incertesa en les nostres decisions. No es tracta d'avaluar el risc, com fan els models matemàtics dels bancs centrals. Es tracta d'una cosa molt més profunda. Per exemple, ¿algú va sospitar que Alemanya obligaria, el juny del 2011, els creditors privats de Grècia a acceptar una quitació d'uns 130.000 milions d'euros? ¿I que, amb això, es desencadenaria una segona crisi? O, ¿es podia haver previst la decisió de l'Aràbia Saudita el 2015 de mantenir la producció de petroli i enfonsar-ne el preu? ¿O els efectes sobre l'estabilitat de l'euro del Brexit o la crisi de refugiats? Exemples de xocs que no podien anticipar-se. Vivim en un món de radical incertesa, com defensa l'anterior governador del Banc d'Anglaterra, Melvin King, en el seu últim llibre, The Alchemy of Money (2016) seguint l'estela de John Maynard Keynes. Un món imprevisible per naturalesa.

Si a l'autoengany hi afegeixen la incertesa, entendran que bona part del que ha passat des d'aquell maig del 2011 no era, simplement, previsible. En aquell moment, i en termes de retallades, l'únic que hi havia sobre la taula eren les efectuades per Zapatero a partir del maig del 2010. No ho era la segona recessió, ni la seva profunditat, ni els seus efectes sobre el preu del diner o l'ocupació i el creixement ni, en especial, el seu impacte sobre els serveis públics i la reforma laboral o de pensions.

Aquest futur era tan imprevisible que, només pocs mesos més tard del 15-M, Mariano Rajoy va obtenir una victòria aclaparadora. Tampoc podia esperar-se que el sobiranisme i la independència anessin a marcar el calendari polític: els mesos finals del 2011 i els primers del 2012, el Parlament debatia sobre el pacte fiscal, no sobre independència. Els anys següents, fins a l'eclosió de Podem i Ciutadans, van ser els de la segona recessió que, en variables econòmiques bàsiques, va ser pitjor que la primera: el PIB, que havia caigut un -0,9% entre el 2007 i el 2011, es va enfonsar un -2,1% entre el 2011 i el 2013, i va succeir el mateix pel que fa al consum (-1,6% i -3,3%, respectivament). És cert que en relació amb l'ocupació i l'atur, la recessió post-Lehman Brothers va ser més severa, però la fugida de capitals d'Espanya entre l'estiu del 2011 i finals del 2012 va posar el país de genolls, a la porta d'una catastròfica decisió: la sortida de l'euro. Afegeixin a això la dinàmica de la situació política a Catalunya, l'explosió de la corrupció al PP, i, finalment, la duresa de l'ajustament fiscal i les reformes efectuades el 2012/13, inevitables per afrontar la segona recessió i la fugida de capitals. Són aquestes qüestions les que donen bona raó del canvi polític actual, més que el moviment del 15-M fa cinc anys.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Cap fenomen d'aquesta àmplia constel·lació era previsible el maig del 2011. Qualsevol intent de reconstruir el passat perquè s'adapti més bé al que finalment ha passat no solament és enganyós, sinó que és perillós. Perquè si tendim a l'autoengany; si no estem preparats per acceptar la incertesa i si, finalment, reconstruim el passat segons els nostres interessos presents, la conclusió d'aquesta història és depressiva: repetirem els nostres errors. ¿Està, doncs, escrita la nostra història? ¿Estem condemnats a cometre els mateixos errors? No necessàriament. Però el fet que siguem l'únic animal que ensopega més d'una vegada amb la mateixa pedra no és, precisament, gaire esperançador.

Catedràtic Economia Aplicada (UAB.)