Paternitat i biblioteca

És possible que els savis del futur deixin l’empremta de les seves lectures en una tauleta elèctrica. Aquesta pròtesi digital ja existeix, però no ha durat prou per definir la manera com s’hereta el coneixement. Fins ara, la família es queda amb caixes, papers i llibres amb què s’ensopega. ¿Com creix un nen entre els volums del seu pare? En ocasions aquests toms representen una selva embruixada. Per Borges, no hi va haver esdeveniment més important que descobrir la biblioteca del seu pare. En altres casos, el nen anhela una vida diferent, l’aventura del nòmada, lluny de les especulacions imaginàries.

Vaig créixer envoltat de llibres que no m’interessaven. El meu pare era filòsof i la meva mare, psicòloga, oficis que s’aprenen llegint tractats sense anècdotes ni il·lustracions. Allò pertanyia, com el regust amarg, a les rareses dels adults. Dins de la família, el meu ídol era la contrafigura de l’intel·lectual: l’oncle Tito, caçador professional que havia recorregut Sud-amèrica en motocicleta. Gran conversador, recreava el capvespre a la serra de Baixa Califòrnia, on va matar un xai salvatge tan pesant que va haver de deixar-lo en un cingle i organitzar una expedició per recuperar-lo l’endemà. Vaig escoltar les seves històries fins que la meva vida es va enredar en l’adolescència. Seria pretensiós dir que vaig entrar al camp de les idees, ja que només tenia confusions; el cert és que vaig descobrir el plaer de complicar mentalment la realitat.

 Als 15 anys em vaig retirar de la cacera sense haver agafat una presa major i vaig començar a llegir per gust. La biblioteca del meu pare va cobrar un altre sentit; em va revelar secrets, no només dels seus estudis, sinó del seu caràcter (em van intrigar els seus sub­ratllats, sempre a llapis, com si confiés a esborrar-los). Sense tenir l’iniciàtic enlluernament de Borges, la demorada aproximació a la biblioteca em va permetre un altre tracte amb el meu pare. Sorprenentment, podíem conversar.

Uns anys abans de morir, va prendre una decisió que cap dels seus fills esperava: donar la seva biblioteca a la universitat de Morelia. No era un bibliòman que atresorés primeres edicions o fes enquadernar volums. Tenia una bona biblioteca de treball, que servia per retratar els canviants èmfasis del seu pensament.

Impacient davant els petits desastres quotidians —la llet vessada, la clau perduda—, acceptava amb enteresa les decisions difícils. Es va desfer dels seus llibres amb la serenitat de qui assumeix un compromís moral. Li quedaven pocs anys de lectura, no volia aclaparar els seus fills amb la responsabilitat de disposar d’aquest patrimoni, altres persones el podien necessitar.

Roberto Bolaño va deixar un commovedor passatge sobre la importància que els llibres poden tenir per a un pare. Ja malalt, es preguntava qui es faria càrrec d’educar el seu fill Lautaro. A La Universidad Desconocida escriu: «¿A quién encargar de su cuidado sino a los libros?». La ment del pare es reflectia en aquells fulls que havien de resistir, «como caballeros medievales», per ajudar el fill. Bolaño escriu: «Libros que compro / Entre las extrañas lluvias / Y el calor / De 1992 / Y que ya he leído / O nunca leeré / Libros para que lea mi hijo / La biblioteca de Lautaro».

Fets de desitjos complerts o ajornats, els llibres que un té són una radiografia de la consciència, allò que més es desitja transmetre a un fill. El meu pare ja havia vist créixer els seus i els seus llibres li semblaven una càrrega, un sobrant. Durant el termini de gràcia en què vam poder quedar-nos amb alguns, cap germà va voler ser abusiu. Endur-se’n massa equivalia a desordenar la seva ment. Un dia els seus llibres van anar a parar a un lloc benemèrit el nom complet del qual causa sorpresa, la Universitat Michoacana de San Nicolás de Hidalgo.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

EN AQUELL temps, vam tenir una aspra discussió sobre Octavio Paz. El poeta havia mort anys enrere i el meu pare va publicar un text on li retreia la seva proximitat al poder: el missatge alliberador es posava en dubte per la seva conducta; la falta de congruència entre les idees i els actes restava força a l’Obra. Em vaig atrevir a dir-li que era reductor veure la literatura bàsicament en clau política; molts artistes havien tingut destins reprotxables; resultava purità negar l’autor pels hàbits de l’home. Com a bon filòsof, va respondre: «Potser, no ho sé». Va guardar silenci i vaig saber que l’havia ofès. No vam tornar a parlar de l’assumpte.

Un dia després de la seva mort, em va parlar la seva cuinera: «El seu pare va deixar un paquet per a vostè». Em va sorprendre que algú que actualitzava amb minúcia les seves instruccions sobre els tràmits que havia de fer després de la seva mort hagués deixat una cosa inesperada. Vaig anar a casa seva i vaig trobar una motxilla cilíndrica, com les que fan servir els esportistes. La vaig obrir i vaig trobar l’última lliçó del filòsof: les Obres completes d’Octavio Paz.