Cent anys de Cela

El seu lema va ser Qui resisteix guanya. El seu màxim determini, aconseguir el Nobel. El més essencial era triomfar. Ser el número u. Amb una voluntat de ferro, una autoconfiança a prova de bala («la timidesa es lliga»), una capacitat de treball envejable i unes aptituds literàries innegables, no descansaria mai fins a aconseguir, el 1989, la seva anhelada meta. Uns anys després, al tenir coneixement els suecs que la relació del guardonat amb el franquisme no havia sigut tan immaculada com ells creien -i que incloïa l'oferiment, el 1938, de denunciar «rojos» del seu coneixement-, es va produir un enrenou a Estocolm, tan eficaçment festejat al llarg dels anys. Però era massa tard: un cop concedit el palmarès no hi havia la mínima possibilitat, naturalment, de retirar-lo.

Quan eL juny del 1998 es van iniciar els múltiples actes del centenari del naixement de Federico García Lorca, Cela va fer unes declaracions sobre el tema que van ser rigudes per alguns i lamentades, si no menyspreades, per moltíssims més. El que va dir, davant el micròfon d'un periodista, va ser: «Tant de bo d'aquí cent anys els homenatges a Lorca siguin més sòlids, menys anecdòtics i sense el suport dels col·lectius gais. No estic a favor ni en contra dels homosexuals, simplement em limito a no prendre pel cul». ¿S'havia expressat realment així? L'endemà es va ratificar: «No hi ha dubte que ho vaig dir».

La reacció dels col·lectius al·ludits no es va deixar esperar. Tampoc la d'algunes personalitats polítiques d'esquerres. A Joaquín Almunia el comentari tan xulesc li havia produït «fàstic» i «profunda repugnància». Matilde Fernández, exministra d'Afers Socials, li va pregar que «abans de criticar els homosexuals es llegeixi la Constitució Espanyola». La indignació més eloqüent, però, va ser la de Terenci Moix. Cela, «acadèmic, Nobel i marquès», havia aconseguit desacreditar d'un sol cop els seus tres títols. A Moix no l'havia sorprès gens, per un altre costat, l'exabrupte de l'autor, expert, com tants compatriotes seus, en la grollera utilització del terme maricon. Aquesta utilització, va escriure en un article titulat El Nobel a la latrina, autoritzava «a comprendre per on van els trets. S'assemblen molt als que van acabar amb la vida de Federico García Lorca».

¿I què va dir sobre la qüestió el Partit Popular, llavors el dels amors de l'escriptor? Don Camilo, segons Beatriz Rodríguez-Salmones, portaveu de Cultura del PP al Congrés, tenia «una manera de parlar que tots coneixem. Són les seves opinions i no hi tinc res a dir». No era possible més abjecció.

En els últims anys de la seva vida els atacs dirigits per Cela cap a la nova promoció d'escriptors espanyols, no disposats a acoquinar-se davant els seus modals bel·licosos, van anar en augment. Com acaba d'apuntar Elvira Lindo, els seus incondicionals «li aplaudien els insults que proferia contra Julio Llamazares, Javier Marías o Muñoz Molina, per posar els tres exemples més coneguts, a qui menyspreava per escrit o a qui, maniobrant, mirava d'esborrar del mapa». Llamazares ho ha recordat fa poc amb la magnanimitat i el bon humor que el caracteritzen.

Cela va néixer l'11 de maig de 1916, de manera que hauríem d'estar veient ja, arreu del país, projectes d'actes i homenatges commemorant, en el seu centenari, la vida i obra de l'autor. No hi ha senyals ni indicació que estigui sent així, no obstant, malgrat els esforços de la seva defallida fundació i no sé si de la Real Academia Española, dirigida per un celià «incondicional», Darío Villanueva. ¿Va sortint un reguitzell de llibres nous sobre el Nobel per celebrar l'efemèride? Els meus amics llibreters m'asseguren que no i que l'interès per les seves obres és mínim, amb l'excepció de La familia de Pascual Duarte i La colmena. Camilo Cela Conde, això sí, acaba de treure una edició revisada i ampliada de Cela, mi padre, editat per primera vegada el 1989 i ara titulat Cela, piel adentro. No devia ser fàcil tenir tal progenitor, i al fill l'honra el seu intent per defensar, fins on sigui possible, un ésser sovint intolerable.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I màxima ironia: el 2016 és també el 80è aniversari de l'assassinat del maricon granadí, a aquestes altures el poeta espanyol més famós i admirat de tots els temps. La irradiació mundial protagonitzada per Lorca no para de créixer mes rere mes, any rere any, sense la necessitat d'apel·lar al suport dels gais i altres esgarriats insultats pel d'Iria Flavia.

Encara sort que podem tenir la confiança que Cela està amb Déu. Així ens ho va assegurar el seu veí d'aleshores, Federico Trillo. A qui, per cert, m'imagino en aquests moments, allà a l'ambaixada espanyola de Londres, preparant les maletes per tornar ben aviat a casa.