Anàlisi
Una dona kurda, amb la seva filla, nascuda a l’abril en Idomeni. /
El més greu del desallotjament del camp d'Idomeni, que va deixar de ser lloc de trànsit quan Macedònia va tancar la frontera, no és la seva clausura en si mateixa, sinó que Europa segueix sense donar una resposta humanitària i realista d'acord amb el dret internacional per acollir aquells que fugen de la guerra, cosa que traeix els seus valors fundacionals. I és que ni s'han habilitat vies segures per arribar a Europa -la ruta s'ha desviat a Líbia i Itàlia, molt més perillosa-, ni s'està complint l'acord dels Vint-i-vuit per reubicar els que havien arribat abans, ni es donen -i això és el més greu- els requisits perquè es pugui considerar Turquia un país segur i respectuós amb els drets humans, la premissa en la qual se sustenta el vergonyós acord del 18 de març amb què es va donar per tancada la ruta balcànica i es va acordar la devolució dels que arribessin a Grècia a partir del 20 de març.
Alliberar els estats del nord
Aquest acord es va fer per alliberar Alemanya, Àustria i altres estats del nord de la pressió migratòria arran de l'arribada per lliure de més d'un milió de refugiats i la incapacitat o la falta de voluntat de les institucions europees i de la majoria dels governs dels Vint-i-vuit per complir els acords de començaments de tardor de redistribuir 160.000 de les persones que estaven entrant per Grècia i Itàlia. Una xifra insignificant per a una Europa de 510 milions d'habitants. I és que malgrat que les autoritats espanyoles es van fer ahir la foto amb un grup de sirians i iraquians arribats a Barajas, fins fa dos dies només havien vingut a Espanya una trentena dels 15.000 refugiats acordats inicialment.
L'acord del 18 de març amb Ankara estableix que es tornarà a Turquia aquells que arribin a les illes gregues a excepció de menors, malalts i dones embarassades, ja que el dret humanitari impedeix la seva deportació. A canvi, la UE acollirà un màxim de 70.000 sirians o iraquians que es troben en camps de Turquia. I al marge d'això, la Unió hauria de reubicar els que van arribar abans del 20 de març.
Més enllà de la perversitat moral d'intercanviar unes persones per unes altres, i de la ridiculesa de la xifra de 70.000 nous refugiats que Europa s'ha compromès a acollir, ni s'ha dotat Grècia dels funcionaris i intèrprets per tramitar les sol·licituds dels que fa mesos que esperen o dels que segueixen arribant, ni hi ha un marc legal clar per decidir qui pot ser retornat.
El paper clau de Turquia
Notícies relacionadesI tot això es fonamenta en la consideració de Turquia com a país en què es garanteix la vida als refugiats. A canvi dels 6.000 milions d'euros promesos a Turquia, s'externalitza fins i tot la frontera turco-siriana el mur on els exiliats seran detinguts per la policia i l'Exèrcit turcs i obligats a tornar a Síria, mentre Turquia readmetria els deportats des d'Europa. I Turquia rep com a compensació la supressió de visats als seus ciutadans per entrar a la Unió, l'acceleració del seu ingrés a la UE i la millora de les condicions comercials en el període transitori, oblidant la deriva autoritària del president Erdogan, que allunya més que mai aquest país dels estàndards i requisits precisos per ingressar a la Unió.
Els diferents governs europeus justifiquen el pacte amb Turquia i la pretensió de barrar el pas a nous refugiats per la insolidaritat d'uns i la necessitat d'aturar una ultradreta que creix. Però amb la inacció de la majoria dels Vint-i-vuit i la incapacitat de crear mecanismes i vies legals d'entrada no només engrandim el patiment dels refugiats -a qui neguem protecció alhora que enriquim les màfies de les noves rutes- sinó que alimentem el caldo electoral de la ultradreta. Mentim la ciutadania prometent, per aplacar els ultres, mà dura amb els que vulguin venir i un impossible (i contrari als principis europeus) tancament de portes. I amb més fracassos de la UE, més vots aconseguiran els que volen destruir-la.
