El Cercle, Catalunya i la difícil governança

Des de la seva fundació (als anys 50), el Cercle d’Economia s’ha ocupat de la inclusió d’Espanya a Europa, de la modernització d’un país que llavors era una dictadura, i de l’encaix de Catalunya a Espanya. I ho ha fet amb independència, pluralitat (en una de les seves primeres juntes directives hi havia Carles Ferrer, després president de la CEOE, Narcís Serra i Ernest Lluch, futurs ministres del primer Govern de Felipe González) i buscant la inclusió del catalanisme en la governació d’Espanya.

    És normal doncs que ara, enmig d’una greu crisi política, publiqui un document titulat Una nova forma de governar. Perquè Europa i Espanya tornin a funcionar. I l’anàlisi, que marcarà aquest cap de setmana els debats de la seva reunió anual de Sitges, mereix atenció, ja que en els últims anys –atrapats en el dur xoc entre els governs de Barcelona i de Madrid–, la independència no ha sigut fàcil i el Cercle ha sigut una de les poques entitats que –sense exabruptes– s’ha expressat amb llibertat, sense submissió i recollint els matisos d’una societat plural.

    En aquests anys, amb la presidència per primera vegada no d’un home d’empresa sinó d’un gran intel·lectual de l’economia com és Antón Costas, el Cercle d’Economia ha mantingut la seva tradició d’equilibri i apartidisme i la seva anàlisi de la governança és valuós. El punt de partida és que Europa té dificultats per encarar el futur.

Equilibris de poder

 «No està configurada com un Estat unitari o federal, sinó com un tractat intergovernamental. Per això el poder el detenen els països forts. La base nacional preval sobre la supranacional... hem de ser capaços d’equilibrar la legitimitat democràtica dels governs nacionals i de les institucions comunitàries», assenyala el Cercle.

    El nus està aquí i el Cercle aposta per la supranacionalitat. És el cas del Banc Central Europeu, «que ha sigut capaç d’imposar-se als interessos nacionals».

    El problema de la governabilitat d’Espanya, com s’ha vist després de les eleccions generals del 20 de desembre passat, és més urgent i no se solucionarà mentre l’acostumada cultura bipartidista no sigui substituïda per una altra de pactes, de coalició i de regles que evitin el bloqueig en la formació de govern. És una assignatura complicada, a més a més, a causa dels efectes socials de la pitjor crisi econòmica des de 1929 –alta taxa de desocupació, augment de les desigualtats– i per la fractura generacional.

    I tot és més difícil per l’encrespament del problema català. El Cercle advoca per no demonitzar el conflicte, sinó per abordar-lo sense oblidar la medicina del gradualisme. No advoca pel referèndum com a punt de partida per «satisfer l’aspiració majoritària dels catalans a un millor autogovern». És un criteri raonable, però no el predicat ni per Carles Puigdemont, que obrirà les jornades de Sitges, ni per Mariano Rajoy, que s’encarregarà de clausurar-les. I hi ha una frase, «els conflictes no es resolen definitivament, però es poden trobar ajustos que els facin evolucionar favorablement... per després arribar a nous pactes», que xoca teològicament amb el que prediquen els aparells propagandístics dels nacionalismes. Tant del català com de l’espanyol.

Racionalitzar el conflicte

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El Cercle advoca en suma per racionalitzar un greu conflicte que, al meu entendre, és una de les principals causes de la crisi política actual. Catalunya és un 20% del PIB d’Espanya, la regió més exportadora i la més connectada amb Europa. Va saber aportar criteri i estabilitat (amb CiU, amb el PSC i fins i tot amb Josep Piqué) als governs de Felipe González i José María Aznar. I el 2010, a un pas del rescat, el catalanisme va ser clau per evitar el pitjor.

    El seny català va regar la seca democràcia espanyola. Però quan, per raons en part molt justificades però també de miopia política, una part del catalanisme va apostar per objectius poc realistes (romàntics o sectaris) va sorgir el risc d’ensorrament. A Catalunya es governa poc des de les eleccions del 2011. Ara, pendents de la CUP, encara menys. I Espanya fa nou llargs mesos que està en un estèril interregne electoral. Sense garanties que el 26-J permeti encarrilar res. H