L'inexistent dret a no ser ofès

En temps recents estem assistint, tant al nostre país com globalment, a una reobertura especialment intensa dels debats sobre els límits de la llibertat d'expressió. Aquest debat posa particularment en crisi la concepció moderna dels drets humans iniciada amb la Declaració Universal del 1948, que estableix precisament el caràcter universal d'aquests drets i la necessària protecció d'un mínim comú i irrenunciable per part de qualsevol estat. Creences, dogmes, valors, tradicions, criteris socials i culturals sobre el que pot ser dit i escoltat en una determinada comunitat estan sent encunyats i formalment protegits per molts estats, actitud que debilita aquesta noció transversal de la llibertat d'expressió i reforça les regulacions i límits a escala local, impregnats d'un clar comunitarisme.

De manera particular -i el debat sobre els continguts de Charlie Hebdo abans, i sobretot després, dels atemptats del 2015, o la sempre fèrtil per a molts controvèrsia al voltant de les caricatures del profeta Mahoma marquen clars punts d'inflexió-, sembla instal·lar-se en la mentalitat de molts governs i legisladors la idea que una de les funcions dels poders públics és evitar que determinats ciutadans o grups socials puguin sentir-se ofesos. O, dit d'una altra manera, que a tots ens correspon el dret a obtenir protecció legal davant de continguts que ens provoquin o alterin els fonaments de les nostres més profundes conviccions, creences o afinitats (especialment si són de caràcter religiós). La qüestió és, doncs, si tenim aquest suposat dret a no ser ofesos.

Aquest debat no se circumscriu a qüestions de caràcter místic o metafísic. Banderes, himnes i altres símbols nacionals tendeixen a comptar amb molts partidaris de la seva protecció davant de tota forma de crítica, menyspreu o ridiculització. Hem assistit a Espanya a debats i plets arran de xiulets, retrats cremats, banderes enarborades i altres formes de protesta o expressió de discursos més o menys extremistes o minoritaris. Els poders públics mostren zel a protegir banderes i símbols, impedeixen amb la inqüestionable excusa de la lluita contra el terrorisme l'expressió de simpaties i afinitats que anirien molt més enllà de la incitació al delicte, i segueixen tutelant religiosament els que puguin veure's ofesos en les seves creences.

En una democràcia plural i oberta, el reconeixement de la llibertat d'expressió suposa albergar i protegir qualsevol idea, opinió o pensament sempre que aquesta expressió es porti a terme per mitjans no violents i no suposi una incitació a l'odi o l'hostilitat amb relació a determinades persones o grups. Això no ho deduïm només de la nostra Constitució, sinó dels instruments internacionals als quals Espanya es troba subjecta (la ja referida Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics del 1966 i el Conveni Europeu de Drets Humans i Llibertats Fonamentals del 1950 serien els més importants). Per tant, tota persona o grup es troba protegit davant expressions que puguin situar-lo en el punt de mira d'accions violentes o hostils, però al mateix temps el dret i els poders públics no poden limitar ni censurar les expressions que ens desagradin, encara que siguin profundament i visceralment -o les considerem- inacceptables des del punt de vista del nostre patrimoni de valors, creences i principis.

En el terreny internacional la delicada qüestió de la «difamació de les religions» ha sigut sàviament descartada pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, i ara els esforços de la comunitat internacional se centren en la lluita contra les diverses formes d'incitació a l'odi i la violència contra grups especialment vulnerables. Existeix, doncs, una reorientació del debat, però la qüestió encara provoca recels en molts països confessionals. I no únicament això: en diverses democràcies occidentals la blasfèmia segueix instal·lada als seus codis penals, encara que molts estats ho legitimin amb la feble excusa del seu desús (i fins i tot altres, com l'espanyol, recorrin al tipus penal esmentat sense cap càrrec de consciència…).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Limitar els discursos reals o potencialment ofensius és equivalent a impedir la lliure i oberta discussió i qüestionament del món que ens envolta, cosa que és un element inherent a la mateixa condició humana. Qüestionament que ha de poder incidir en les creences i dogmes legítimament i devotament subscrits per alguns, i també en els fonaments del nostre sistema jurídic, polític, econòmic, social… Com va dir el Tribunal Suprem dels Estats Units, cremar la bandera no deixa de ser una forma d'exercir els drets i valors que aquesta representa.

Fundador de CommVisions i investigador associat a la Universitat de Pennsilvània. Analista d'Agenda Pública.