La semblança, una invenció moderna
«Si un policia ens deté per una infracció i ens demana la llicència de conduir o el document d’identitat, s’espera que ens assemblem a la foto, no que la foto s’assembli a nosaltres», escriu el fotògraf sicilià Ferdinando Scianna a El espejo vacío, un assaig extraordinari sobre fotografia, identitat i memòria publicat per la Universitat de Valparaíso.
La societat moderna es defineix per un peculiar desplaçament: no és la persona la que determina la identitat, sinó la seva imatge. Això es va agreujar amb l’11-S. Als aeroports nord-americans, som terroristes potencials als quals s’absol quan un ull elèctric retrata el nostre iris.
Les fotos oficials mai ens afavoreixen. Hi sortim endormiscats, incapaços de mostrar cap emoció, amb la cara de qui té por o ja s’ha cansat de travessar fronteres. La nostra imatge identitària no té cap temperament. Per això, certs països demanen al ciutadà que descrigui alguna peculiaritat física seva –taca de naixement, piga delatora, cicatriu inconfusible–, cosa que demostra que sovint una frase diu més que mil imatges.
Notícies relacionadesEl retrat com a certificat d’existència coexisteix amb la marea d’imatges que la gent fa de si mateixa. En el carnet de conduir, la foto té una funció notarial; en els selfies, adquireix una altra condició, la del moment compartit. El fotògraf i el model són la mateixa persona, però això no aprofundeix la personalitat ni duplica els trets de caràcter; en canvi, el selfie afirma sóc aquí; posa èmfasi en el lloc, la companyia o l’episodi retratat. Prestem la cara a l’esdeveniment per confirmar que en vam ser els testimonis. De forma suggerent, Scianna afirma que ha nascut el «Zelig de masses». La diferència amb la pel·lícula de Woody Allen és que en aquella el personatge que es mimetitza amb les circumstàncies més diverses és únic, un insòlit infiltrat en la història; però ara tots som Zelig.
Mentre la justícia exigeix que ens assemblem a la foto, les imatges que captem de nosaltres mateixos ens tornen comparses de la realitat. «Sóc aquí», diu el selfie, subratllant que l’important no és la cara sinó el lloc i el temps on apareix.
