'Queremos tanto a Glenda'

Li robo el títol a Julio Cortázar per portar aquí Glenda Jackson, actriu allunyada des de fa temps –massa– d’escenaris i pantalles. Glenda Jackson no és la protagonista del relat de Cortázar, sinó una actriu imaginària, Glenda Garson –evident i no negat l’homenatge a la Jack-son–, que un dia decideix abandonar la seva carrera. Fins aquí la coincidència de les dues Glendes. Sabem que la Jackson (dos Oscars en el seu haver) va deixar teatre i cine per dedicar-se activament a la política. No és el cas de la Garson. Però no els explicaré per on segueix el relat; prefereixo convidar-los que el llegeixin i el disfrutin. Pur Cortázar.

El cert és que ara, vençuts 25 anys d’absència, aquella Glenda Jackson a qui tant estimem aquells que teníem 20 anys en els 60 i la vèiem, hipnotitzats, al Marat-Sade de Peter Brook, ha decidit reprendre la seva carrera. I ni més ni menys que amb El rei Lear, dirigida per Deborah Warner, al mític Old Vic de Londres, a partir del 25 d’octubre i només fins al 3 de desembre. Jo ja m’he afanyat a comprar la meva entrada. I els aconsello que volin a comprar les seves.

I si abans establia el paral·lel amb la Glenda de Cortázar, és obligat establir-lo ara amb un altre Lear, el de Núria Espert (estimem tant Núria), que tenim tan pròxim. Dues genials actrius que coincideixen en un mateix repte als seus 80 anys (no és descortesia, Núria va dir la seva edat repetides vegades quan l’estrena al Lliure i Glenda la té registrada fins i tot a la Cambra dels Comuns). No és casualitat que Glenda i Núria siguin, a més a més, dues grans amigues. Totes dues van ser Bernarda Alba. Glenda dirigida per Núria, Núria seduïda per Glenda.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Fa poc més d’un any, la nit en què vaig anar al teatre a veure Núria sent Lear, vaig tenir la sort que em fessin seure a 70 centímetres escassos –una butaca pel mig– de Glenda Jackson. Era allà, sola, discreta, esperant que comencés l’espectacle. Em va semblar que molt pocs la reconeixien. Vaig anar a saludar-la i li vaig mostrar la meva admiració i respecte. Vam parlar 30 segons. Es van apagar els llums i els seus ulls es van clavar a l’escenari. Ella mirava Núria. Jo la mirava a ella, de tant en tant. A l’acabar, aplaudia i reia feliç, com una nena la nit de Reis.

Potser va ser llavors, m’agrada creure-ho així, quan va néixer el desig de ser ella també, com la seva estimada Núria, el Rei per excel·lència del teatre universal.