Els jutges són d'aquest món

Aquest diari donava fa poc la notícia d’un jutge britànic que va pagar la multa d’una jove condemnada per apunyalar el seu violador. El mateix jutge que la va condemnar, tenint en compte totes les circumstàncies atenuants del cas, va entendre que havia de salvar-la de la presó pagant de la seva butxaca la sanció imposada. El cas, tractat informativament com una compassiva anècdota, és, no obstant, bastant més perquè se suma a altres que replantegen el paper gairebé divinal del jutge en una societat humana.

Al Talmud, llibre de referència de la saviesa jueva també en temes de justícia, s’estudia el cas d’un jutge que castiga un noi acusat d’homicidi involuntari amb la deportació a un lloc apartat. El més curiós del cas és que obliga el seu mestre a acompanyar-lo i això no perquè estigués implicat en el cas, que no ho estava, sinó perquè alguna cosa havia fallat en el seu ensenyament quan no va aconseguir impedir la conducta delictiva de l’alumne. En un altre moment també porta a col·lació el cas d’un lladre a qui el jutge condemna a una justa reparació. Com que no té mitjans, el mateix jutge respon per ell per evitar una presó de la qual sortiria pitjor que quan hi va entrar.

    Tots aquests casos podrien ser vistos com a exemples de jutges compassius. Justos, sí, al dictar sentència, però compassius a l’hora de fer-la complir. La compassió en qüestió parlaria molt i bé de la manera de ser del jutge, encara que no diria res de la naturalesa de la justícia que es substanciaria en el rigor de la sentència. Però ¿i si es vol dir alguna cosa més i alguna cosa nova sobre la naturalesa de la justícia? ¿i si la compassió del jutge formés part d’una bona justícia? S’ha de reconèixer que el jutge en el nostre dret és com déu. Diem que ha de ser imparcial i el que estem donant a entendre és que està per sobre del mal i del bé, per sobre de les misèries de les parts. D’ell esperem una sentència. Fer justícia és prendre una decisió. El jutge és com un àrbitre de futbol: si no xiula quan s’embolica el joc, no hi ha partit. La resta, és a dir, com interpreti la llei, és secundari.

    Perquè li atorguem el poder de decidir  –i d’aquesta manera acabar un conflicte– és per això que el comparem amb déu. És com si disposessin d’un poder diví, inapel·lable. Per alguna cosa diu el jurista Carl Schmitt –tan repudiable per la seva ideologia nazi com consultat pels seus coneixements– que la justícia legal és l’última estació del procés modern de secularització, és a dir, és el lloc en què encara podem llegir el que la modernitat té de secularització de la religió. I és que, diu ell, gairebé tots els grans conceptes jurídics vénen de la teologia. Doncs bé, el que el jutge britànic posa sobre la taula és la naturalesa humana del jutge que jutja. Seria un gest extrem per donar a entendre la responsabilitat del jutge respecte al delicte del reu. Entre el jutge i el reu no hi ha una distància absoluta perquè un i altre formen part de la mateixa societat. Hi ha una estranya solidaritat en el mal a la qual cap jutge és aliè.

    La conducta dels jutges està demanant a crits que els fem baixar del pedestal en què els col·loquen els codis o l’anomenada ciència jurídica. És clar que estan fets de la mateixa pasta que la resta dels humans i pel que estem veient a Espanya, amb les maquinacions de Manos Limpias per exemple, bé podem dir que no ens representen malament. Això és ben sabut. El que no sembla ja convincent és privatitzar les seves misèries com si el professional que jutja no tingués res a veure amb el ciutadà que és. Els jutges tenen efectivament l’encàrrec d’administrar la justícia però a l’hora de fer-ho poden o bé col·locar-se del costat de la llei en el sentit de pensar que encarnen la seva bondat o  bé empatitzar amb la debilitat del reu mirant de comprendre’l i assumint la part alíquota de responsabilitat pròpia en el delicte aliè.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

El fiscal Jiménez Villarejo i el magistrat Antonio Doñate, autors del llibre Jueces pero parciales, recorden que la judicatura va ser l’únic cos que el franquisme no va necessitar depurar. Van complir a contracor la legalitat republicana i es van sentir a gust en la il·legalitat franquista. I és sabut que la majoria dels jutges alemanys que tan bé van servir les lleis nazis van seguir sent els administradors de la justícia en la nova República Federal d’Alemanya. Els uns i els altres ho van poder fer perquè el seu paper era el mateix tant en democràcia com en dictadura: fer de déu, és a dir, decidir des de la distància insuperable que estableix la llei entre el reu i qui dicta sentència.

    El jutge britànic humanitza la justícia al recordar als jutges que són d’aquest món i fent seu el consell de Don Quixot a Sancho: «si acaso doblares la vara de la justicia, no sea con el peso de la dádiva, sino con el de la misericordia».