ANÀLISI
L'alternativa Renzi
Entre Silvio Berlusconi i Beppe Grillo com a figurants d’un vodevil italià en què la polarització del vot i la ingovernabilitat van ser tendència, Matteo Renzi en una mica més de dos anys ha aconseguit obrir un espai entre populismes d’esquerra i de dreta. Sortit d’una operació fratricida al Partit Demòcrata, fins llavors a la deriva, és aviat per parlar d’èxit, però no per reconèixer que la seva arribada al Govern d’Itàlia ha canviat l’agenda d’un país que històricament es percebia com a ingovernable.
Renzi va ser la conseqüència d’una de les etapes de més desconcert polític a Itàlia. Empès per algunes accions brillants com a alcalde de Florència, el seu ascens a primer ministre ha comportat l’inici d’una reforma que l’esquerra va començar considerant estranya i que, tot i això, a poc a poc ha anat guanyant terreny i obrint camins alternatius a la política sectària que tenia paralitzat el país. ¿Quarta via? Potser li falti tota la propaganda que va permetre a Tony Blair batejar la tercera com el camí pragmàtic de l’esquerra, que al cap i a la fi s’acabaria carregant la socialdemocràcia a Europa. D’aquelles cendres neix l’espai que ara intenta liderar Renzi al seu país i per extensió a tot
Europa.
Amb el seu afany per modernitzar Itàlia, Renzi ha passat una reforma laboral no menor, abaratint l’acomiadament però forçant a canvi els empresaris a firmar contractes estables. Un pas tan arriscat com la reforma del sistema polític, que va pactar amb la dreta i que pretén posar punt final a la inestabilitat històrica dels governs a Roma. Encara que Berlusconi no hagi desaparegut, en dos anys Renzi ha aconseguit recuperar per al seu país la credibilitat i la inversió estrangera i la seva figura comença a projectar-se a Europa. En un moment en què la Gran Bretanya es debat sobre la permanència i França està despistada i aclaparada pels seus propis assumptes, Renzi parla d’una alternativa a l’Europa de Merkel. Més enllà de l’immobilisme del Govern espanyol i del portuguès o dels intents de revolució social grega amb una economia en fallida, la seva proposta és acabar amb la visió unívoca de l’austeritat alemanya cap al sud d’Europa, que només alimenta populismes mentre augmenta la
desigualtat.
Amb un estil hiperactiu i histriònic, potser propi de l’ADN italià, Renzi avança en una alternativa de projecte pel qual continuï sent útil estar units. Profundament europeista, és l’únic que desenvolupa una visió des dels països del sud que pressiona de la mateixa manera per al repartiment de refugiats i l’augment de la cooperació i la inversió a l’Àfrica, alhora que demana a Europa la mateixa rapidesa a afrontar reformes que ell aplica a Itàlia. Quan Renzi va assumir el poder va declarar que Itàlia estimava el seu passat, però desconeixia el seu futur. Ara que a Europa li passa una cosa semblant, Renzi proposa acabar amb les polítiques d’austeritat que alimenten el populisme per utilitzar el creixement com a antídot de les desigualtats i convertir el capitalisme en un projecte per servir la societat i no al revés. Aquesta és l’alternativa.
