Darrere les flames que fan pudor de plàstic i d'escombraries, darrere els aparadors trencats a pedrades, de l'asfalt sembrat de deixalles, hi ha alguna cosa més que vandalisme. És obvi que qualsevol exercici de violència ha de ser condemnat. Als nostres carrers ja hem patit els abusos d'alguns que busquen aixopluc en el moviment okupa i, també, dels Mossos (no ens cansem de denunciar la mutilació impune d'Ester Quintana, perquè ella mai es cansarà de plànyer pel seu ull perdut). Però darrere l'esclat de Gràcia, no es cremen només els contenidors.
Per començar, l'evident instrumentalització política. Els atacs a Ada Colau resulten grotescos davant la genuflexió de Xavier Trias pagant el lloguer de l'anomenat banc expropiat. Un pagament obscè, un insult cap a tants expulsats d'una vida digna. Tampoc diu gaire en favor dels okupes. ¿On era el seu esperit de denúncia mentre el papa ajuntament assumia les despeses? Fins i tot els intrèpids regidors de la CUP que ara es manifesten van callar davant el suborn convergent. Però hi ha més, molt més. Altres abusos. Una desbocada pressió turística que expulsa els fills de la ciutat. Un problema estructural d'atur, especialment juvenil, que mina les seves expectatives. I la consolidació d'un vedat cultural que nega l'entrada a tothom que no combregui amb el credo institucional. N'hi ha molts que no troben el seu lloc a Barcelona. I el foc només crema oportunitats.
