La ciutat del futur
Manifest urbanístic
Defenso els valors urbans inherents al model tradicional mediterrani en la seva essència i esperit
Parteixo de dos models urbans com a antecedents. Un és el model de ciutat pública, l'adaptació actual i amb visió de futur de la ciutat clàssica de matriu mediterrània i mentalitat urbana, el regne de l'artificialitat i la ciutat del vianant ('pedestrian city'). La seva aportació a la construcció de la ciutat és molt valuosa. En canvi, el model de ciutat domèstica, d'origen anglosaxó i nòrdic, és conseqüència de la cultura suburbana. Conceptualment parlant, és un simple assentament humà i no una genuïna ciutat. Disfruta de sensibilitat cap a la naturalesa. És la ciutat del cotxe ('car city'). Té molt a dir en la planificació i la cura del territori. (Els noms de les ciutats els va posar fa anys l'urbanista Chueca Goitia). La 'smart city' no és un nou model urbà sinó una excel·lent eina tecnològica que millora la gestió de la ciutat.
Reivindico la ciutat pública, és a dir, els valors urbans inherents al model tradicional mediterrani en la seva essència i el seu esperit, però eludint la realitat quan presenta disfuncions i falta d'adaptació a les exigències actuals o futures. Defenso el sistema dual d'artificialitat i parcs urbans. No es tracta només de construir edificis ni d'exhibir arquitectures (que també). És una cosa més ambiciosa i complexa: fer ciutat.
NO als plans que segueixen les directrius de la ciutat domèstica. NO als arquitectes sense sensibilitat urbana fent d'urbanistes. NO a l'excés de cotxes i motos amb les seqüeles de soroll, contaminació, perill i ocupació de l'espai públic (en circulació i estacionats) i també d'interferències físiques i visuals. NO al dèficit de parcs urbans. NO als sectors urbans de baixa densitat. NO a acumulacions d'un sol ús. NO a qualsevol tipus de guetos -siguin d'alt o baix nivell- que són per se antiurbans, perquè d'una manera lenta però implacable van desertitzant l'espai públic. Són els grups de vivendes segregats, els centres comercials, els parcs de negocis, parcs empresarials o 'world trade centers'. NO a 'les ciutats de' les arts, judicials, del teatre, aeroportuàries, corporatives... NO als grups d'edificis aïllats, especialment d'oficines. NO als edificis que s'aparten de l'alineació del carrer. NO a les promocions immobiliàries purament economicistes però nefastes quan s'enfoquen des d'una perspectiva global. NO oblidem que les vivendes són la base de la ciutat, la seva matèria primera.
SÍ a recuperar i actualitzar el genuí concepte de ciutat. SÍ als seus llocs d'estar i no només de transitar. SÍ al tractament policèntric i al caràcter fractal, és a dir, que l'heterogeneïtat s'estengui a tots els barris. SÍ a les densitats mitjanes i altes. SÍ a la imprescindible i preada col·laboració del comerç de proximitat (les botigues de sempre). SÍ a aprofitar certes situacions propiciades per la geografia o per l'estructura urbana per plantejar una intervenció d'èxit urbà assegurat. Poden ser front marítim/fluvial o bé places.
SÍ a fer compatible l'artificialitat que defineix la ciutat pública amb l'atavisme que arrosseguem els humans i que ens lliga a la naturalesa. SÍ a un sistema completíssim de parcs urbans que inclou: 1) carrers arbrats, 2) petites implantacions de vegetació en llocs diversos, 3) parcs de barri, 4) parcs més grans a nivell de ciutat sencera i 5) parcs molt grans i de fàcil accés a l'interior de les àrees metropolitanes. SÍ a la màxima adaptació possible als criteris de sostenibilitat. SÍ a permetre que l'espai públic sigui el gran protagonista. SÍ a una potent xarxa de transport públic. SÍ a la continuïtat del vianant com a norma. SÍ al predomini d'itineraris amb acompanyament urbà. SÍ a poder passejar només per disfrutar de l'escena urbana. SÍ als espais significatius i no espais de consum sense identitat. SÍ a la vida urbana que equival a disfrutar d'un espai públic més segur. SÍ a la complexitat.
La condició necessària, però no suficient, per fer un bon urbanisme és l'intervencionisme polític. El liberalisme només és aplicable en àmbits estrictament econòmics i amb regles de joc que siguin iguals per a tothom. La cultura suburbana i el neoliberalisme justifiquen l'existència de la ciutat domèstica. El progressisme aparent, la modernitat banal i l'ecologisme integrista expliquen el seu relatiu èxit actual. Acabo dient: alliberem-nos, doncs, d'aquests miratges que ens porten pel camí de la ciutat domèstica o el pur assentament: fem ciutat (pública). Aquests criteris defineixen la ciutat pública enfront de la domèstica. La primera s'adapta fàcilment als reptes que planteja el canvi climàtic. En canvi, la segona és totalment insostenible. Per tant, la ciutat pública és la ciutat del futur. Arquitecte i urbanista.
