El culpable

Segueix al seu lloc. Lluint la seva placa. Col·locant-se el casc. Patrullant. Fent-se càrrec de la nostra protecció… Ell sap que és culpable. És plenament conscient que va ser la seva arma la que va disparar el projectil que va mutilar Ester Quintana. Potser ho sap algú més. Algun company. La seva parella. ¿Ho deuen saber els seus fills si en té? Si un dia és pare, ¿els deixarà la veritat en herència? ¿O seguirà callant mentre els dóna lliçons d'integritat i valor? ¿A quina hora arriba el seu primer record? ¿Quan sona el despertador? ¿Amb el cafè? ¿Quan es mira al mirall i contempla els seus dos ulls? ¿Mai?

L'home que va disparar contra Ester Quintana segueix callat. Va callar quan vam saber la mutilació. Va callar mentre els seus comandaments es capbussaven en un fangar de contradiccions, falsedats i vils temptatives de sortir-ne impunes. Va callar mentre altres companys van ser acusats. Potser el remordeix la culpa. Potser es delecta en el seu silenci. Encara que ho negui, la seva vida està lligada a la de Quintana. Ell la va convertir en víctima i ell n'és el culpable. Un culpable que s'amaga. O que amaguen. És possible que hagi inventat mil excuses. Una carcassa de pretextos. Estàvem esgotats. La tensió era insuportable. Hauria pogut ser qualsevol. Si ho confesso, ¿què guanyo? La meva condemna, la vergonya per als meus, i a ella no li tornaré l'ull. Però, al final, cada nit, quan la foscor li arriba a ell i a la seva víctima igual, ell sap que està nu. Amb la seva culpa.