El nom de l'amor

El papa Francesc no deixa indiferent ningú. La força i l'actualitat del seu missatge, dels seus gestos i dels seus posicionaments en fan un referent mundial. Combina la rara habilitat de parlar per als catòlics i per als qui no ho són, els qui se senten a prop o els qui se situen lluny de l'Església. No és mediàtic pel fet de ser Papa. Més aviat és la seva actuació com a Papa allò que el fa present a les xarxes de comunicació. El papa Bergoglio es mira el món des de la proximitat, des del tu a tu personal, des d'una empatia profunda amb els problemes i els anhels de la gent. La seva comprensió d'allò que preocupa la gent el fa ser un Papa del poble. I l'Església que aquest Papa somia és una Església de poble, no de minories selectes, sinó de majories que viuen l'esperit de l'Evangeli de Jesús, aquella que s'arrela a les perifèries del món i posa els pobres en el primer lloc, al centre

Quan fa tres anys i escaig va començar el seu camí com a bisbe de Roma i per tant com a pastor de l'Església universal, es van anunciar no un sinó dos sínodes sobre la família. Semblava una exageració. La família, ¿era el tema més important de l'Església i, de retruc, de les societats mundials? Cal constatar, en un moment de transformacions socials i culturals i de crisis generalitzades, que hi ha una realitat transversal que recull molts consensos: la família. Cert que hi ha formes diverses de convivència i d'educació, de relacions i de projectes familiars. Però el Papa ha volgut situar en el punt d'atenció el primer bressol d'humanitat i d'humanització, l'indret de creixement dels afectes i emocions, el primer àmbit d'aprenentatge d'actituds i comportaments. Els dos sínodes (2014 i 2015) han estat un aparador cultural de primer ordre, un banc de proves de les grans qüestions que envolten allò que és la família: un projecte de relacions interpersonals construït sobre l'amor.

El Papa, home convençut d'una manera de fer sinodal en l'Església, ha escoltat incansablement moltes hores i després ha redactat un text llarg (325 apartats) que porta el nom d'Amoris Laetitia (L'alegria de l'amor), un nom que presenta una clara assonància amb Evangelii Gaudium (El goig de l'Evangeli'), el document programàtic d'aquest pontificat, publicat l'any 2013. Doncs bé, en el document recent sobre la família, que té molt en compte el que es va dir en els dos sínodes, el Papa reproposa l'ideal evangèlic de família i de matrimoni (la unió fidel i perenne d'un home i una dona, pare i mare d'un infant o infants), però alhora entra en la realitat complexa de les altres unions que es produeixen fora d'aquest ideal evangèlic.

I és aquí on queda clar el sentit que té la paraula amor. El nom que el Papa dóna a l'amor és misericòrdia. Aquesta paraula, d'origen llatí, significa «cor (obert) als pobres», és a dir, als qui viuen enmig d'una mancança o necessitat. La misericòrdia fa que es deixi de banda el propi jo com a centre de la vida, i l'altre passi a tenir rellevància. La persona misericordiosa camina per la ciutat mirant en positiu les altres persones, sobretot aquelles que necessiten un gest de proximitat. Per això dins la família el rostre de l'amor ha de ser un rostre misericordiós, compassiu, que no busca d'imposar-se, que s'aparta de la fredor i de l'arrogància. Aquest és el camí que fa possible, segons el Papa, que les relacions humanes arribin a bon port, sobretot les relacions a l'interior de la família.

Si la misericòrdia és el nom de l'amor dins la família, també ho ha de ser a fora. La misericòrdia és fonamental en les relacions amb amics i veïns, coneguts i desconeguts, propis i estranys, autòctons i refugiats. No és casual que la paràbola del bon samarità, que Pau VI va proposar com a emblema del Concili Vaticà II, sigui la icona de l'Any de la Misericòrdia, la imatge de referència quan el Papa ha visitat Lampedusa o Lesbos, l'Havana o la República Centreafricana.

De manera semblant, comprendre la situació dels qui viuen en segones unions (els sovint anomenats divorciats tornats a casar) vol dir atansar-se a cada situació amb misericòrdia, no amb la fredor de la norma aplicada mecànicament, sinó amb l'escalf i l'atenció per cada cas. Cert que hi ha situacions imperfectes o incompletes, però també aquí, subratlla el Papa citant sant Tomàs d'Aquino, hi pot haver recerca del bé i de la virtut, i atenuants que limitin la capacitat de decisió.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

El Papa, seguint l'Evangeli de Jesús, proposa no jutjar ni condemnar, sinó acompanyar i integrar dins l'Església (sense excloure, si s'escau, el sagrament de l'Eucaristia, presentada com a remei i medecina). Per això, és clau l'acompanyament -d'un prevere o d'un laic- perquè la consciència de les persones pugui fer un discerniment. El Papa no vol que ningú quedi arraconat ni menystingut i que s'actuï sempre en consciència. I és aquí on, significativament, conflueixen la vella teologia catòlica i les idees de la modernitat.

Rector de l'Ateneu Universitari Sant Pacià.