Berlusconitzant

¿Què va fer Silvio Berlusconi quan va arribar al poder a Itàlia, assetjat com estava per diversos procediments judicials de corrupció pública i privada? Una cosa molt simple: derogar les lleis que permetrien el seu encausament i escurçar els terminis d'instrucció, cosa que comportava, amb la caducitat de les causes, una amnistia encoberta. Va reduir la seva càrrega processal en més del 90%. Al final només va ser condemnat per les seves maniobres de cintura en avall amb Ruby i va complir una pena de treballs comunitaris. Això és berlusconitzar el sistema penal, la màxima expressió de la llei de l'embut.

A Espanya, a part de deixar algunes infraccions sense contingut (ja em vaig ocupar de la malversació el 10 de novembre del 2015), el ministre de Justícia es va despatxar de manera acrítica i emparada en la majoria absoluta amb una «modificació de la llei d'enjudiciament criminal per a l'agilització de la justícia penal i l'enfortiment de les garanties processals». Gairebé res.

Per aL que aquí interessa, l'anterior article 324 de la llei d'enjudiciament establia com a termini ordinari per a la conclusió d'un sumari un mes... el 1882. Donada la impossibilitat d'aquesta celeritat, ara, quan els escàndols de corrupció, econòmics, urbanístics i financers assetgen el partit del Govern i les seves zones adjacents, es dictamina una llei que estipula un termini d'instrucció de sis mesos (que afecta tots els sumaris: inclosos els anteriors a l'entrada en vigor de la nova llei, des de la seva entrada en vigor). Aquest termini es podrà dilatar fins a 18 mesos si les causes són d'especial complexitat i així ho insten les parts, especialment el ministeri fiscal.

Per arribar a aquesta velocitat sideral en la tramitació de les causes penals, ¿de quants mitjans ha disposat el legislador? De cap. La mateixa llei s'encarrega de dir-ho ben clar: «Les mesures incloses en aquesta norma no podran suposar increment de dotacions de personal, ni de retribucions, ni d'altres despeses de personal». Si tenim en compte que, malgrat l'augment de feina, el potencial judicial (humà, material i pressupostari) del 2016 és menor que el del 2011, el frau és de proporcions colossals.

Avui, 6 de juny, finalitza el termini que tenen els fiscals per demanar la pròrroga de la instrucció. Sense mitjans, una cosa volguda i sabuda, és impossible. Solució a la burla legislativa, un nyap organitzatiu. La Fiscalia General, a través de la seva Inspecció de Serveis, estableix que els fiscals demanin la pròrroga amb una clàusula d'estil, igual o semblant per a totes les causes, fins i tot sense mirar-les, cosa que passarà en la majoria de casos. Tot això  ha generat una notable alarma en els medis judicials, polítics i en la societat en general: l'Estat de dret una altra vegada sembla colar-se pel desaigüe de la incúria dels que manen. Els que han de vetllar per la llei la transiten per l'arc del triomf.

No obstant, no ens hem de desesperar. Almenys aquesta vegada. S'ha de dir ara mateix: aquesta norma, fruit de la reclamació dels corruptes i dels seus col·laterals, és una norma d'organització, està mancada d'entitat material de llei i no crea cap dret, exactament igual que la que deroga.

En primer terme, les pròrrogues poden ser indefinides, amb la qual cosa no feien falta alforges per a aquest viatge. En segon terme, el tancament de la instrucció no comporta deixar de prosseguir amb tràmits processals: s'han de sol·licitar proves necessàries per a la qualificació dels fets tancada la instrucció, davant el jutge o tribunal que hagi de jutjar; l'anomenada prova anticipada, que ara segurament augmentarà. En cap cas correspon l'arxivament més que quan ja està previst. Segueixen incòlumes a tots els efectes els terminis penals de la prescripció dels delictes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La limitació temporal de la instrucció no genera cap dret en els processats. Si fos així, s'hauria de decretar la nul·litat del que s'ha actuat més enllà del termini legal; i aplicar-ho retroactivament. Com que la prescripció, com hem assenyalat, queda incòlume, retallar la vigència de l'acció penal seria una via bastarda de reforma penal. Això hauria suposat una reforma en profunditat del sistema de penes, cosa que no era qüestió ni tan sols en l'ànim del legislador.

Tot el que s'aconseguirà és afegir més burocràcia al procés penal, sense facilitar cap mitjà per suprimir-la o disminuir-la. No hi haurà més celeritat en absolut: únicament en les causes apareixeran uns punts de llibre que seran les pròrrogues derivades de sol·licituds vàcues i formals. En tot cas, quan la causa es dilata injustificadament -patologia innegable-, l'eventual condemna ja es veu atenuada en un o dos graus, cosa que és una rebaixa substancial; per a delictes greus pot comportar el no ingrés a la presó. Aquesta vegada el tret els ha sortit per la culata, però no cantem victòria.   Catedràtic de Dret Penal (UB).