tu i jo som tres
Joseph Pujol, artista del pet
Buscant amb afany per la història de l'art casos d'artistes catalans que hagin triomfat arreu del món, l'humorista Peyu (Comics show, TV-3) ha trobat el notable cas de Joseph Pujol, anomenat Le Pétomane. El Peyu ens deia: «És el primer català que, al segle XIX, va exportar a l'estranger la tradició, tan nostra, de tirar-se pets». En efecte, hi ha constància documental que Pujol va triomfar molt amb el seu art d'expert en ventositats. Va sembrar de pets mig Europa, actuant en pel·lícules, en teatres, en circs i fins i tot al Moulin Rouge de París. Pel que sembla, l'habilitat de Pujol era portentosa: li col·locaven la botzina d'un gramòfon a la zona de retambufa i el so del pet es transformava en música. ¡Ah! En 23 anys que fa que segueixo la tele cada dia només consta al meu quadern un cas semblant.
Aquí els ho vaig explicar quan va succeir, el setembre del 2004. Va ser una matinada de Crónicas marcianas (T-5) en què el meu estimat Juan Carlos Ortega va fer sortir una dama que cada vegada que es tirava un petarró en lloc de sentir-se el desagradable so s'escoltaven versos, composicions líriques, que una veu misteriosa recitava sorgint del seu cul. Aquella nit, la dama va començar a llançar ventositats i tots vam poder escoltar, extasiats, un fragment del poema La voz a ti debida, de Pedro Salinas. Va ser una vetllada preciosa.
Ens deia el Peyu a Comics show, lamentant-se molt: «Aquesta tradició de tirar-se pets, de la qual els catalans som mestres, s'ha perdut». En discrepo. Estic d'acord que s'ha perdut el pet amb categoria artística. Però el pet vulgar nostrat, i també el no nostrat, està més present que mai. Sobretot en el món de la televisió i de la política. Són pets sense art. Indescriptiblement ordinaris. Un dels antecedents de ventositat xavacana en l'àmbit de la política està registrat al Libro de Sesiones del Senat espanyol. Va tenir lloc en el període 1977-1978. Lluís Maria Xirinacs, llavors senador a Madrid, estava intervenint. Xirinacs sempre va parlar en català al Senat, cosa que feia irritar molt els senadors d'aquella Espanya tardofranquista. Estava parlant Xirinacs, els deia, i Camilo José Cela, llavors senador per designació reial, es va llançar un pet eixordador. Es va fer un gran silenci. I Cela va dir: «Prossegueixi, mossèn, prossegueixi». ¡Ah! Des d'aleshores el llançament de pets a la tele i en la política, lluny d'amainar, ha crescut. Se'n tiren cada dia. A gavadals.
