La clau

De Carlos Giménez a Juanjo Sáez

1
Es llegeix en minuts

Com a aficionat als tebeos i dibuixant frustrat surto de la letargia quan sento que Carlos Giménez (Madrid, 1941) publica el penúltim tram de la seva biografia i que, a més a més, prepara la setena entrega de Paracuellos, la de la infància fotuda.

El retorn a l'obra d'aquest gegant del còmic internacional és un exercici necessari contra la desmemòria i l'analfabetisme històric. Sobre l'Espanya que va ser, la que ha sigut i la que està sent.

¿Una altra vegada?, exclamaran amb cara de Rafael Hernando els fills i néts de muy muchos franquistes. Una altra vegada, sí, els responc recuperant el to de l'avi Labordeta en aquella intervenció al Congrés davant dels hoolligans del PP. El clam de Giménez ressorgeix a les pàgines de la testamentària Crisálida amb veu ventríloqua enfront de les canallades quotidianes de cada dia.

Lluitar contra l'oblit cansa, esgota. S'ha de mirar cap endavant, deixar anar llast, recomanen alguns com a mantra d'autoajuda. Potser tenen raó. Fora pors, fora rancors. ¿Una lobotomia a la rancorosa memòria històrica? Mal remei aquest de garbellar la política de tota la resta. Les vinyetes de Giménez són també acta notarial de la vida domèstica, dels usos i costums, del segle passat. Del blanc i negre a l'esclat de color.

Relats biogràfics

Com a aficionat als tebeos i dibuixant frustrat, m'allunyo del depriment paisatge deixat per l'autor de Paracuellos, Barrio i Los profesionales. En la muntanya de còmics trobo l'obra de Juanjo Sáez, dibuixant incomprensible només per als que no volen comprendre'l.

Notícies relacionades

De Giménez a Sáez s'il·lumina aquella habitació fosca anomenada present. Un septuagenari admirat des de Dani Futuro (plena adolescència) que espera tranquil però rabiós el final de meta. Sáez, un quarantí recent que busca nòvia i compon odes a Ada (Colau) mentre dibuixa llibretes usades i targetes de visita. Els seus Hit emocional, Arròs covat, Crisi (d'ansietat) Arte també són relat biogràfic.

Dos enormes narradors que no sé si tenen el plaer d'haver-se conegut. Tenen tant en comú. Algú hauria de presentar-los.